La màgia de Farrenc il·lumina l’OBC

Amb gairebé 10 minuts de retard i amb tres dones com a protagonistes (compositora, solista i directora) es va acomiadar el Festival Mozart Nits d’Estiu de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), tot i que no a l’Auditori, sinó al Palau de la Música Catalana.

Notícies relacionades

Oques Grasses, Morad, Lluís Llach i Bad Gyal encapçalen el gran concert per Palestina del Palau Sant Jordi

RTVE Catalunya bat rècords digitals després de l’entrevista a Urdangarin

La sorpresa, molt agradable, va arribar al final, quan l’OBC va incorporar al seu repertori la ‘Simfonia Núm. 3 en Sol menor, Op. 36’ (1847, estrenada el 1849) de la pianista, mestra i compositora parisenca Louise Farrenc (1804-1875). Rebuda amb grans aplaudiments, l’obra, d’aires gairebé germànics, romànticament foscos, va oferir un ampli desplegament i varietat en l’ús dels instruments i una gran inventiva melòdica. Genial l’animat ‘Scherzo’ i molt bonic el moviment lent, mentre els dos ràpids plantejaven discursos fins i tot dramàtics, com aquest ‘Finale’ espectacular que tira a Mozart però també als grans simfonistes del segle XIX. Una excel·lent incorporació i és d’esperar que no es tardi gaire a tornar a programar.

Una direcció segura

L’encarregada d’aquesta excel·lent trobada va ser la directora Laurence Equilbey, que va aportar una direcció segura obtenint una adequada resposta del conjunt, tot i que no acabés d’equilibrar del tot el so, sobretot en els bronzes, tant en l’obertura d’‘Els casaments de Fígaro’ com en el ‘Concert per a violí núm. 5 en La major, concert turc, K. 219’ (1775). Va sorprendre que Rosanne Philippens, la violinista convidada, necessités la partitura durant la seva actuació. És veritat que hi va haver desacords amb l’orquestra, per exemple, en els moments previs a la ‘cadenza’ del primer moviment o en el final del lent. El conegut ‘menuetto’ va acabar sent el millor de la peça, mentre que la ‘turqueria’ que caracteritza al ‘Rondó’ va presentar moments que no van acabar de lluir. Philippens, ovacionada, va regalar com a propina una obra d’Enescu que va aportar afinació i virtuosisme.