‘Sycorax’, la fusió entre Lois Patiño i Matías Piñeiro

En les pel·lícules de Matías Piñeiro els actors no paren de parlar, mentre que en les de Lois Patiño regna el silenci. El director argentí explora en les seves pel·lícules, a través dels diàlegs, els límits de la representació, i el cineasta gallec parteix del paisatge per endinsar-nos en un espai tel·lúric i espiritual. ¿Com encaixen aquests dos universos antitètics? 

La resposta és ‘Sycorax’, un curtmetratge de 20 minuts que s’ha presentat en la Quinzena dels Realitzadors del Festival de Cannes i que suposa una primera presa de contacte en el que pretén ser una col·laboració a llarg termini que culminaria amb un llargmetratge, ‘Ariel’.  

Es van conèixer en festivals i van anar consolidant una amistat basada en el respecte mutu pels seus respectius treballs. Van començar a idear la manera d’encaixar els seus interessos i Matías, que sol partir del teatre de Shakespeare per construir els seus personatges femenins, va pensar que ‘La tempesta’ era la peça ideal per fusionar-se. 

«Era l’obra que millor podia unir les nostres inquietuds perquè, a més del text i la importància de les dones, és la presència d’una naturalesa espiritualitzada i espectral. I les meves obsessions encaixaven a la perfecció amb això i amb el personatge d’Ariel. Des d’allà construïm un territori comú sobre el qual projectar les nostres mirades i desplegar el nostre imaginari», explica Lois Patiño. 

El procés ha sigut llarg, gairebé cinc anys. Pel camí, Piñeiro va dirigir dues pel·lícules, ‘Hermia & Helena’ (2016) i ‘Isabella’ (2020) i Patiño, diversos treballs documentals i la seva celebrada ‘Lúa vermella’ (2020). Però per ells, tot aquest temps transcorregut ha servit per anar (com ells diuen), «metabolitzant-se». 

Les Açores

«El fet que hagin passat tants anys ha contribuït que hàgim pogut assimilar com a pròpies les inquietuds de l’altre. I ha sigut un procés extremadament ric el fet de poder adquirir noves actituds i sensibilitats de cara a l’observació de la realitat, dels cossos, els rostres, les veus, els silencis, les mirades», continua Patiño. 

S’han anat veient de manera intermitent. Van anar a localitzar a Lanzarote, després van pensar en Escòcia, Grècia per ambientar la història, però finalment van apostar per les illes Açores. El seu exuberant paisatge és plasmat per la càmera del director de fotografia Mauro Herce, que va guanyar un Goya pel seu impressionant treball en ‘Lo que arde’, d’Oliver Laxe. 

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

A la peça trobem referències a Marguerite Duras a través de veus sense cos que graviten al bosc, misteri, fugues al fantàstic, contemplació (marca Patiño), però també aquestes coreografies entre la càmera i els actors (marca Piñeiro). Per a tots dos, l’important ha sigut el procés, el viatge. 

«Teníem els conceptes molt interioritzats, però estàvem oberts a canviar-ho tot», continua Piñeiro. «Quan treballes sol el pensament es paralitza, però, al ser dos, aquest pensament estava en constant moviment, les idees fluïen i podíem reavaluar-ho tot». En definitiva, ‘Sycorax’ és una feliç trobada per al cine d’autor.