Junior Mthombeni: «No podem jutjar Winnie Mandela amb ulls europeus»

-¿D’on sorgeix la idea de ‘Dear Winnie?

-Volia mostrar tots els matisos de Winnie, totes les seves facetes. Nelson Mandela (primer president negre de Sud-àfrica, que va ser el seu exmarit i pare de les seves dues filles) està considerat com un heroi, gairebé un Déu. Al seu costat Winnie era el diable. Però sense una Winnie mai hauria existit un Nelson. El que ella va fer per la lluita dins de l’ANC (Congrés Nacional Africà) va ser cent vegades més del que va fer qualsevol altre membre de l’organització. Ella sempre va estar al peu del canó. Va patir presó en una cel·la d’aïllament, va haver de deixar els fills... Va viure un infern. Més que Nelson. Winnie era una guerrera.

-¿Per a tothom o per a la dona especialment?

-Sempre va defensar les dones, els drets dels gais i dels oprimits. Era la veu d’aquells que no tenien la possibilitat de parlar alt i clar.

-El seu pare, Maurice Mthombeni, va lluitar amb Winnie contra l’‘apartheid’. ¿Quina imatge li va transmetre d’ella?

-La d’una dona amb ment oberta i molta enteresa que va ser sempre al costat dels oprimits. Però crec que alguna cosa li va passar després d’estar-se un temps tancada a la presó i aïllada en una cel·la. Allà gairebé va morir després de ser atacada i torturada. Això li va causar un trauma. Al sortir de la presó era diferent, molt més dura. Però no la podem jutjar pel que va fer amb ulls europeus. Hem de conèixer tota la seva història.

-Per això compta amb nou dones africanes.

-Winnie és a totes elles. Quan vam començar a treballar els vaig dir: imagineu que Winnie és viva. ¿Quina carta li enviaries? ¿Què li diries? Cadascú n’hi va escriure una, igual com va fer el meu pare al seu dia. Això serveix per connectar amb ella i la seva història. L’obra connecta amb la nostra societat però també amb els nostres ancestres a través de la dansa, de la música i del teatre. És com un ritual que ajuda a netejar, a guarir, tant intèrprets com el públic.

-Són intèrprets molt diferents.

-Necessitava dones que poguessin connectar amb els seus ancestres, amb el seu passat i amb la història de Winnie. Tutu Pouane és una famosa cantant de jazz internacional de Sud-àfrica; Jade Wheeler és una destacada actriu; Alesandra Seutin, una potent coreògrafa que treballa a tot el món. Però també gent molt jove, com Andie Dushime, una altra brillant actriu de la qual sentirem parlar... Totes tenen una cosa especial, però són de diferents edats, procedències i perfils. Algunes han estudiat, d’altres són autodidactes. Per mi és interessant barrejar noves i velles històries.

-¿Aquesta varietat és clau per al seu teatre?

-És el teatre que sento, el que em demana el cor. El teatre és una cosa viva, no pot ser elitista i adreçar-se només a unes determinades persones perquè es quedarà en un gueto. És necessari trencar estructures, donar veu a una altra gent, reflectir la diversitat social. El KSV de Brussel·les on treballo està buscant maneres de connectar amb narratives diferents perquè cal obrir-se a un altre tipus d’artistes i de públic. I és important especialment ara, quan la dreta està arribant a posicionaments cada vegada més extrems.

-¿Com va sorgir el text?

-Vam conversar molt amb les intèrprets buscant una connexió amb la història de cada una amb Winnie. La creació per a mi és una cosa viva i col·lectiva. No soc dels que dona un text als actors perquè se l’aprenguin. Això sí, l’autor Fikry El Azzouzi ens va ajudar a fixar el text i Robbert van Heuven i Gerardo Salinas es van ocupar de la dramatúrgia.

Notícies relacionades

Les biblioteques de BCN faran vaga la vigília de Sant Jordi

L’enterrador de les fosses de Paterna, "el nostre Primo Levi"

-¿S’ha vist ‘Dear Winnie’ a Sud-àfrica?

-Hi havíem d’anar el juny passat però la Covid-19 ho va impedir. L’hem hagut de posposar. Espanya és el primer país estranger on es veurà després d’Holanda i Bèlgica. Aquí comencem el ‘tour’ europeu.