Manel, el pop (experimental) de gran festival

Per molt que ens cansem d’explicar-la, la de Manel continua sent una de les evolucions més fascinants del pop recent. D’uns inicis associats a ukeleles i melòdiques, van saltar a un estil amb més groove i nervi, i d’allà al buit: una dimensió desconeguda poc trepitjada no només per ells, sinó per la majoria del pop estatal. Melodia i experimentació com una sola cosa. La millor etiqueta ha de ser pop modern. 

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

En la segona jornada del Cruïlla, divendres a la nit, ells van ser el més estimulant que va sortir de qualsevol altaveu. Va arrencar gairebé feridor, amb atmosfera de greus carregats, ‘Per la bona gent’, recordatori de la necessitat d’una ‘sampledelia’ de sabor local. Hi va haver un flashback al pop indie de ritme afro amb ‘La jungla’ i ‘Sabotatge’ i un altre a les seves arrels folk amb una naturalitzada ‘Ai, Dolors’, però, en general, tot va sonar d’una contemporaneïtat exultant. Amb un so, a més, realment potent, depurat i lluminós. 

El grup va triomfar sense necessitat de pilotejar el públic (tot i que Guillem Gisbert li va dir «respectable» en diverses ocasions) i sense rebaixar, més aviat al contrari, els seus impulsos més aventurers. Gran so d’electre fosc a ‘Formigues’; hipnòtic i avantguardista ‘extended mix’ de ‘Boy band’; una versió ballable de ‘Teresa Rampell’ millor que qualsevol d’aquella col·lecció de remescles publicada el 2013; aquesta irresistible hibridació d’‘Al mar!’ amb La ‘Mi gente’ de J Balvin... Atreviments fàcilment disfrutables que no hem de deixar de reivindicar i defensar amb tot l’orgull del món. Pot ser que ahir ael Cruïlla hi hagués un grup internacional, però allò de Manel va ser senzillament d’una altra galàxia.