Todd Haynes fa brillar el geni de The Velvet Underground

La pel·lícula avança amb un ritme implacable. Combinant un ús sostingut de la música de la banda amb un esquema visual basat en les pantalles partides i un muntatge deliberadament estrident, va construint el mateix tipus d’atmosfera hipnòtica que tenen cançons com ‘Venus in Furs’ i ‘Heroin’. Mentrestant, la narració és vehiculada per una successió de declaracions dels que hi van ser. A més de fragments d’entrevistes amb Cale i Tucker –la veu dels morts Reed i Morrison també es deixen sentir–, Haynes maneja intervencions d’amics, familiars, fans i col·laboradors. Per descomptat, també és significativa la presència a la pantalla d’Andy Warhol, que va ser promotor i mecenes del grup durant els primers anys i va tenir la idea d’incorporar la gèlida cantant Nico al seu so.

Notícies relacionades

Sabrina Carpenter desencadena la polèmica amb la portada del seu nou disc en ple auge del conservadorisme i les ‘tradwives’

Post Malone i Lady Gaga en una desbordant ‘rentrée’

Haynes, recordem, sap retratar els músics a la pantalla millor que gairebé qualsevol altre director. La seva filmografia inclou ‘Velvet Goldmine’ (1998), reconstrucció de l’escena glam rock; ‘I’m not there’ (2007), desconstrucció caleidoscòpica de Bob Dylan; i ‘Superstar: The Karen Carpenter Story’ (1987), que va recrear la tragèdia de la cantant de The Carpenters fent servir nines Barbie. Aquí, servint-se d’aquests mitjans, el californià va deixant clar per què la Velvet va tenir una influència tan descomunal i va aplanar el camí per al glam, el noise, el garatge, el punk, el postpunk, l’art-punk i qualsevol forma posterior de rock alternatiu. D’una banda, les lletres de Reed que parlen de drogoaddictes buscant una dosi, joves que cauen en la prostitució, angoixa trans i passejos per sòrdides estacions de metro –¿a algú li sorprèn que no tinguessin lloc a les emissores de ràdio dels 60?–; de l’altra, unes instrumentacions i estructures sonores sense precedents, que combinen remolins de violes, guitarres distorsionades i tambors tribals amb moments de calma i melancolia i alternen un rock cruíssim amb sons mai sentits abans en la història de la música popular.

Pot ser que per moments ‘The Velvet Underground’ s’esforci massa per remarcar tant la importància que Cale va tenir en el grup com el paper que el complicadíssim caràcter de Reed va tenir en la seva ràpida dissolució, i que desdenyi massa, de forma una mica injusta, els dos últims àlbums de la seva discografia. Res d’això li impedeix resultar magnètica, seductora, intrigant i plena d’elegància i cruesa alhora ni, per tant, ser el retrat idoni per a una banda com aquesta.