Crítica de ‘Kalmann’: un caçador de taurons sobre paisatge gelat

El cervell de Kalmann no ha avançat al mateix ritme que el dels altres. Diuen d’ell que s’ha quedat a primer de primària, que els engranatges del cap li giren marxa enrere, que té els cables mal connectats. Això no li impedeix viure pel seu compte, visitar el seu avi cada setmana a la residència de gent gran on viu ara i ser caçador de taurons. Un dia, durant una de les seves excursions per caçar guineus, troba un enorme bassal de sang al mig de la neu i el gel. No ho denuncia com un fet greu, tan sols ho comenta de passada amb un dels veïns. Però no trigaran a lligar caps al descobrir que Róbert McKenzie, el propietari de l’hotel local, ha desaparegut. I la policia recorrerà a l’ajuda de Kalmann per iniciar la recerca a través dels paisatges gelats de Raufahöfn a Islàndia.

‘Kalmann’ de Joachim B. Schmidt (Gatopardo, 2021) està explicada en primera persona pel seu protagonista. Un narrador dubtós, que percep la realitat d’una manera diferent als altres, però que encara així sap reflectir-la perquè el lector sigui capaç d’unir les peces del trencaclosques per si mateix. Trenca per complet amb la tradició de la novel·la negra nòrdica amb policies turmentats i crims violents d’assassins en sèrie. Tot és molt més pròxim, més real, més humà. Malgrat que la desaparició de McKenzie sigui el fil conductor de la trama policíaca, el que ens atrapa durant la lectura és la personalitat de Kalmann. L’amor que sent pel seu entorn, per una forma de vida tan limitada per les condicions climàtiques, resulta contagiós.

 

Les eines per construir una veu com la de Kalmann es poden convertir en una arma de doble tall. És necessari recórrer a una prosa senzilla, sense grans artificis lèxics, cosa que pot esdevenir un text pobre i sense ànima. Schmidt, suís establert a Islàndia, surt triomfant d’aquesta prova gràcies a l’aclaparadora personalitat del personatge, convertint un estil –en aparença– senzill en una veu narrativa diferent. Les pinzellades d’humor són impecables, i l’atenció al detall converteix aquesta obra de ficció en un retrat delicat de l’horitzó islandès i dels seus habitants.

 

Com a colofó, la novel·la està sembrada de reflexions sobre l’impacte que la despoblació de les petites zones rurals té sobre el nostre planeta. Llocs que van viure un impuls econòmic i demogràfic als anys cinquanta i que, a causa d’una desmesurada sobreexplotació dels recursos, s’han esgotat i abandonat a la seva sort. Les noves polítiques mediambientals obliguen que existeixin quotes de pesca, però fins i tot això dona peu a la corrupció a través del monopoli d’aquestes quotes en aquells que tenen prou capital per pagar-les.

Notícies relacionades

La trena: símbol de la lluita antigihadista

El BCN Film Fest celebra el 10è aniversari amb la visita de Willem Dafoe

 

‘Kalmann’ és un llibre amable pel seu to, per la seva construcció del llenguatge i per la bellesa de les descripcions del paisatge. Però busca remoure consciències i que ens parem a pensar què podem fer a nivell individual per no deixar un planeta pitjor del que ens hem trobat.