Fangoria: «La nostra supervivència es basa a crear-nos un món paral·lel»

Alaska: «¿Formats petits? No, no i no»

La cançó que obre l’epé, ‘Momentismo absoluto’, ho deixa clar: hem de deixar de fer plans.

Sembla una cançó sobre aquest moment, però reflecteix el que Nacho i jo pensem que és la vida. Mai hem fet gaires plans. Ens movem a partir de projectes immediats. Fins aquí arribem.

 

No han fet ni un concert en tot aquest temps de pandèmia.

Ens van suggerir fer formats reduïts, però no ens dona la gana. ¿Formats petits? No, no i no. L’aforament pot ser més gran o més petit, però el format és el que és, amb la pantalla, els quatre ballarins...

 

I Fangoria mai farà un concert acústic.

¡Som un grup de música electrònica! ¿Què fem, sortir amb un Casio?

 

¿D’on surt aquesta cançó titulada ‘Satanismo, arte abstracto y rock’n’roll’?

D’una exposició a Barcelona [‘La llum negra’, al CCCB]. Als anys 50, el rock’n’roll era el diable, i l’art abstracte, la falta d’expressió. Tot formava part d’una cultura popular juvenil. Per nosaltres, tot ve del rock’n’roll. No del rock: del rock’n’roll. Després ens van venir ganes de fer altres aproximacions a aquesta cançó i ens van sortir dues versions més.

 

‘Satanismo, arte abstracte y tecnopop’ i ‘Satanismo, arte abstracto y acid house’.

El tecnopop va ser contemporani a nosaltres, però no ens va influir. És un error pensar que perquè fessis música als 80 ja eres tecnopop. Nosaltres érem més sinistres, o més disco music, o després ja més Hi-NRG. Però ens fa gràcia veure gent que avui dia fa servir sons tecnopop, com The Weeknd o Dua Lipa, i hi hem arribat com un exercici d’estil.

 

L’acid house sí que va sortir ja a ‘Fan fatal’ (1989), d’Alaska + Dinarama. ¿Va ser l’última tendència que els va marcar?

Va afectar fins i tot grups de rock com Primal Scream. Ens va canviar la manera de treballar. Aquest disc de Dinarama el veig ja gairebé com el primer de Fangoria. Sí que hi ha músiques actuals que ens diverteixen i escoltem: el reggaeton, la música urbana... Em torna boja el món de Cardi B, Nicky Minaj, Doja Cat... Però no m’han capgirat la vida com un guant.

 

Fangoria fa la impressió de viure al marge de les misèries, enrenous i escàndols del món terrenal, incloent la política.

Mirant cap enrere, si em preguntes què passava amb Dinarama en altres moments de la vida política potser no sabria què dir-te, perquè la nostra supervivència es basa a crear-nos un món paral·lel. Això és així des que jo tenia 14 anys. I aquest no és el moment de deixar aquest món.

 

Nacho Canut: «Seria un pallasso si em tatués Billie Eilish al braç»

 

Fangoria no fa un concert des de l’octubre del 2019. ¿Certa ansietat?

Els concerts són part del meu treball, però, així com hi ha artistes que viuen per al directe, no és el nostre cas. Fer concerts és només una de les coses que fem. Jo podria viure sense fer-ne. No m’afectaria el cap.

 

Hi ha una picada d’ullet a l’acid house en el seu nou epé. ¿L’última novetat musical que els va impactar?

Va ser com quan vam veure per primera vegada els Ramones. Ens ho va posar el nostre mànager el 1986 o 1987 en un pàrquing a Eivissa, un casset, i vam dir «¿però això què és?». Després, per edat, les coses t’afecten de manera diferent. Ara és molt difícil que una cosa musical em canviï la vida. M’encanta Billie Eilish: les seves melodies, la seva sonoritat, la seva veu, les seves lletres, els seus ritmes... Però és molt difícil que m’afecti com la primera vegada que vaig sentir els Ramones, o Sex Pistols, o Pet Shop Boys. Seria un pallasso si em tatués la Billie al braç, com vaig fer amb Bowie quan tenia 13 anys.

 

¿El preocupa saber incorporar nous sons Fangoria?

Per descomptat. Som gent curiosa, gens dogmàtica. Quan va sortir el grunge o quan als moderns els va donar pel folk, doncs van ser coses que jo no pensava fer. Però d’altres sí que penso com ficar-les en què faig. En el reggaeton i el trap hi ha ritmes i sonoritats que sí que m’interessen. Som un grup pop, i el que ens agrada, ho agafem.

 Ara ja no és imprescindible crear una tornada incontestable per arribar al gran públic. El llenguatge pop s’ha enrarit.

Això és gràcies al rap: la tornada està més diluïda, no respon a l’esquema de cançó pop d’estrofa i tornada. Però això el fa moltíssim més interessant. Igual que amb les celebritats: abans, Elvis, els Beatles o Madonna eren figures planetàries. Ara, si li parlo a la meva mare de Billie Eilish, em preguntarà «¿qui?». Hi ha oportunitats per ser relativament famós, i em sembla molt bé. Abans hi havia una celebritat famosíssima, amb molta diferència, i ara totes són igual de famoses.

 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Obren gira a Pedralbes: ¿repertoris antològics, incloent temes de les seves cèlebres bandes anteriors?

Hi va haver un temps que, per a la nostra salut mental i musical, vam haver de parar de fer cançons d’Alaska y Dinarama. Però després de 30 anys, per a molta gent la nostra cançó més famosa ja no és ‘A quién le importa’, ni ‘Bailando’, sinó ‘Dramas y comedias’ o ‘No sé qué me das’. Ja podem tocar el que vulguem, perquè ja som Fangoria.