Albert Cano enlluerna amb el seu Mozart

L’OBC va estrenar el seu flamant Festival Mozart Nits d’Estiu en una Sala Pau Casals de l’Auditori amb l’aforament permès gairebé al complet i comptant com a solista amb el pianista hispanoholandès Albert Cano Smit. Es tracta d’un virtuós que s’està formant a la Juilliard de Nova York i que va impressionar gratament amb la seva actuació al ‘Concert per a piano número 21 en Do, K 467’ de Mozart (1785). Va ser precís en els ‘tempi’ i la veritat és que podria haver estat més ben acompanyat per la direcció de l’italià Andrea Marcon i per un conjunt que, malgrat la seva concentració, va exhibir desacords en diverses ocasions, sobretot en el ‘vivace’.

Cano Smit, tant a les seves ‘cadenzas’ com en el popular ‘Adagi’, es va mostrar enterament convincent, frasejant amb gust i lluint una tècnica corporal particular. Per això va sorprendre, a més dels desacords amb Marcon, cert desequilibri sonor entre aquest solista delicat i detallista i una orquestra sonora en excés. Agraint el carinyo del públic, va regalar un Bach virtuós.

Bonica obra de Baguer

Notícies relacionades

Sopa de Cabra celebrarà 40 anys amb una gira que començarà a la sala Razzmatazz de Barcelona

El Palau Güell de Gaudí, un edifici Patrimoni Mundial, sempre d’actualitat

Abans, Andrea Marcon va dirigir la breu ‘Simfonia número 2 en Do menor’, escrita el 1790 –un any abans de la mort de Mozart– pel català Carles Baguer, organista de la catedral de Barcelona i prolífic compositor de qui aquest mateix curs l’OBC va presentar la seva ‘Cinquena simfonia’. L’obra, senzilla i bonica, va mostrar el seu esperit clàssic molt ben expressat en una polida interpretació excepte en l’arrencada de l’‘Allegro’ final.

Va acomiadar la vetllada la ‘Simfonia número 39 en Mi b, K 543’ (1788) de Mozart, obra de plena maduresa, genial i espectacular ja des de la introducció, i que va resultar el més rodó del concert, tot i que el ‘Finale’ també va acusar falta de neteja i d’ajust sobretot en l’exposició del tema principal en la corda. Marcon va apostar pel so i no pel detall, i això es va notar. I al mig de tot això es va escapar l’anunci de sortida de la sala sense aconseguir desconcentrar els intèrprets.