Albert Cano enlluerna amb el seu Mozart

L’OBC va estrenar el seu flamant Festival Mozart Nits d’Estiu en una Sala Pau Casals de l’Auditori amb l’aforament permès gairebé al complet i comptant com a solista amb el pianista hispanoholandès Albert Cano Smit. Es tracta d’un virtuós que s’està formant a la Juilliard de Nova York i que va impressionar gratament amb la seva actuació al ‘Concert per a piano número 21 en Do, K 467’ de Mozart (1785). Va ser precís en els ‘tempi’ i la veritat és que podria haver estat més ben acompanyat per la direcció de l’italià Andrea Marcon i per un conjunt que, malgrat la seva concentració, va exhibir desacords en diverses ocasions, sobretot en el ‘vivace’.

Cano Smit, tant a les seves ‘cadenzas’ com en el popular ‘Adagi’, es va mostrar enterament convincent, frasejant amb gust i lluint una tècnica corporal particular. Per això va sorprendre, a més dels desacords amb Marcon, cert desequilibri sonor entre aquest solista delicat i detallista i una orquestra sonora en excés. Agraint el carinyo del públic, va regalar un Bach virtuós.

Bonica obra de Baguer

Notícies relacionades

De quan les bombolles i mig Hollywood ens felicitaven el Nadal: de Paul Newman a Demi Moore, Gwyneth Paltrow i Shakira

La 39a FIL de Guadalajara bat rècords històrics de participació amb Barcelona com a ciutat convidada

Abans, Andrea Marcon va dirigir la breu ‘Simfonia número 2 en Do menor’, escrita el 1790 –un any abans de la mort de Mozart– pel català Carles Baguer, organista de la catedral de Barcelona i prolífic compositor de qui aquest mateix curs l’OBC va presentar la seva ‘Cinquena simfonia’. L’obra, senzilla i bonica, va mostrar el seu esperit clàssic molt ben expressat en una polida interpretació excepte en l’arrencada de l’‘Allegro’ final.

Va acomiadar la vetllada la ‘Simfonia número 39 en Mi b, K 543’ (1788) de Mozart, obra de plena maduresa, genial i espectacular ja des de la introducció, i que va resultar el més rodó del concert, tot i que el ‘Finale’ també va acusar falta de neteja i d’ajust sobretot en l’exposició del tema principal en la corda. Marcon va apostar pel so i no pel detall, i això es va notar. I al mig de tot això es va escapar l’anunci de sortida de la sala sense aconseguir desconcentrar els intèrprets.