‘Fast & Furious 9’: com més, molt millor

Qualsevol saga cinematogràfica que arriba a més de nou o deu entregues respecta aquest axioma: com més, millor. ¿Pot, argumentalment, proporcionar alguna novetat la sèrie de ‘Fast & Furious’, més enllà que comencés sent una cosa i ara mostri les aventures d’un grup d’elit que rivalitzaria amb el de ‘Missió: impossible’? Més aviat poc. Els guionistes, i després els artificiers digitals de la postproducció, se les han d’enginyar per filar molt prim de tot allò que en l’anterior entrega ja buscava tres peus al gat fins i tot més del compte.

I en aquestes apareix ‘Fast & Furious 9’, amb tot el grup d’habilidosos conductors –i experts en armament, lluita cos a cos i el que sigui necessari– envoltant el messiànic Dom Toretto (mai un actor de cine d’acció s’ha sentit més còmode en el seu paper com a Vin Diesel en aquest cas) en l’enfrontament amb el seu propi germà. El generós metratge de 145 minuts permet unes quantes voltes al passat per explicar com es va forjar el rebuig entre els dos germans. Però més enllà dels llocs comuns –Jakob Toretto és la nèmesi de Dom, tot i que estiguin units per infrangibles llaços de sang–, això és cine d’acció al cent per cent. ¿Pot un cotxe propulsar-se fins a l’espai exterior? ¿Aconseguiran dos petits automòbils carregar-se un gegant i cuirassat vehicle militar? ¿Pot un imant gegant carregar-se tot el mobiliari urbà metàl·lic d’una gran ciutat? ¿S’imaginen l’elegant Helen Mirren conduint tan ràpid com Diesel i Michelle Rodriguez? Les respostes a ‘F&F9’.