Crítica de ‘Slaxx’: pantalons assassins

En l’àmbit del cine sobre objectes inanimats assassins, ‘Slaxx’ no està a l’altura d’‘In Fabric’ –sobre un vestit vermell criminal– ni de ‘Rubber’ –sobre un pneumàtic assedegat de sang–, però en tot cas aconsegueix combinar de forma equilibrada el ridícul amb l’aterridor, i amb un toc de comentari social que només resulta molest al final del seu brevíssim metratge.

Mentre observa com uns pantalons texans posseïts sembren el caos en una botiga de roba, la directora canadenca Elza Kephart ofereix efectes visuals reeixits, coreografies de ball a l’estil de Bollywood i una successió d’escenes de morts cada vegada més creatives –la peça de vestir parteix per la meitat el cos d’una de les empleades, escanya a una altra amb el seu camal i utilitza la seva cremallera per seccionar membres– que compensen la simplicitat de l’argument i la falta d’interès que, fins i tot d’acord als estàndards del cine de terror, afligeixen els personatges humans. Per ser sincers, així mateix, que una pel·lícula tan vocacionalment absurda intenti ser també una crítica seriosa contra la hipocresia i l’explotació laboral consubstancials a la indústria tèxtil a punt està de fer que ‘Slaxx’ sembli estúpida pels motius equivocats. No obstant, això no li impedeix resultar francament divertida.