Rosario: «Els gitanos estem una mica lluny del sistema i això ens dona felicitat»

De vegades sembla que ja no cal que els artistes amb llarga trajectòria treguin discos, perquè la gent vol sentir-los cantant els seus èxits de sempre.

Jo soc d’una generació a què li agraden els discos i, tot i que el ritme de la música ha canviat moltíssim, el meu públic també és així. M’agrada entregar material nou i renovar-me una mica, com aquí amb el fet de treballar amb Juan Magán o Amparo (Sánchez, Amparanoia). Totes aquestes cançons han sortit de mi, tot i que algunes les he acabat jo i en d’altres m’he bloquejat i m’ha ajudat a acabar-les gent creativa que és al meu costat.

 

¿Quin missatge conté aquest títol de l’àlbum, tan ambivalent?

És una frase molt andalusa i molt espanyola. És a dir que soc aquí, soc la Rosario, ja t’ho he dit tot, però tampoc pensis que soc la bomba i no m’exigeixis massa. Una mica d’humilitat, sí, i d’energia per donar les gràcies i transmetre alegria a la qüestió.

 A ‘Oye primo’, duet amb Juan Magán, sembla que defensi la rumba davant la invasió del reggaeton.

Allà dic «la rumba no és el que era», i que déu-n’hi do com estem. Dono una mica de canya al tema, perquè la rumba catalana pot ser universal i moderna, i ja n’hi ha prou de tant reggaeton. Té aquesta electrònica calentona que fa el Juan, com en altres temes on hi ha programacions que mai havia fet.

 

La rumba catalana l’ha mamat des de petita.

La vaig respirar a casa. ‘Mía mama’, una de les meves cançons de més èxit, era del meu oncle Juan, i ‘Marcha marcha’ és del Ramonet. Quan venien les festes, per Nadal, ells les cantaven. Jo he agafat moltes rumbes de la meva família, uns artistes de cap a peus del barri de Gràcia. Ja en queden poquets: el Chango va morir fa poc, i el Ramonet. Però venen les noves generacions, com el Yumitus.

 

Peret deia «la rumba soc jo».

El primer va ser el meu pare. Tot i que fos només per l’edat, perquè era més gran que Peret. El pare i ell sempre van tenir aquesta rivalitat. Jo això no t’ho puc demostrar, però tota la vida he sentit a casa que qui va inventar això, qui va portar els boleros a la rumba, va ser el meu pare, que viatjava amb la meva mare per Cuba, Puerto Rico, Santo Domingo i Costa Rica, i escoltava tots els boleros. Crec que ell va ser el primer que va escoltar Armando Manzanero i el va passar a la rumba. Va escoltar Compay Segundo i va fer la ‘Sarandonga’.

 

Parlava de renovar-se. ¿Com es fa sense que sembli forçat o oportunista?

M’interessen molt les noves generacions, les novetats que surten. C. Tangana em va trucar per demanar-me permís per agafar la tornada de ‘Cómo quieres que te quiera’ i em va encantar que s’interessés per la meva música. M’interessa tot el que jo pugui agafar de la joventut i que soni de veritat, perquè mai faré res que no cregui o no senti.

 

La balada ‘Tienes que vivir’ té un rerefons delicat.

L’hi vaig dedicar a Antonio Carmona, que va estar molt malalt, dues setmanes en coma. El vaig veure entubat i me’n vaig anar a casa a agafar la guitarra. I ara, amb la pandèmia, si pots reconfortar una persona que tingui els seus éssers estimats malalts, ja que la música és medicina.

 

¿D’on surt aquesta lletra inèdita de Manolo Tena, ‘Como si nada’?

Fernando Illán me la va ensenyar i hi vaig veure aquests «versos de foc, versos de neu». Vaig pensar: «Manolo, me l’estàs enviant des del cel». Sempre va ser molt amic meu. Va fer la lletra de ‘De ley’ i altres cançons. Era de la meva generació: també hi havia el meu germà Antonio, i Antonio Vega… Quins trossos d’artistes.

 

Amb tot, aquest és un disc més evasiu i menys místic que l’anterior, ‘Gloria a ti’ (2015).

És un disc amb energia positiva. ‘Gloria a ti’ era més pesat. Aquest el veig més fresc.

 

¿També és un disc contra el soroll i les trinxeres polítiques?

No m’agrada parlar de política, perquè no n’entenc ni tinc la informació com per parlar-ne amb seguretat. Els flamencs gitanos no tenim política: tenim la política de l’amor i de la música. Crec que mai t’has de decantar. Hem de ser lliures i la música ha de ser neta.

 

¿Veu aquí un codi gitano?

Els gitanos estem una mica lluny del sistema i això ens dona molta felicitat. Ens ha donat molta llibertat. També carències, tot i que ara ja sí que hi ha gitanos metges, i infermers, i m’encanta, perquè tenim uns dons meravellosos. Però la nostra filosofia és la llibertat.

 

¿Vostè se sent fora del sistema?

Els meus pares em van educar en un món abstracte, on amb un tomàquet, una guitarra, el sol i una foguera som feliços. El món de la matèria, la possessió de diners, tot això és secundari per a nosaltres.

 

Als seus concerts sol recordar els seus pares i el seu germà.

Formo part d’ells i ells viuen en mi. No em puc oblidar de qui soc, de la sang que porto dins, de la pell, els ulls, el cabell. Porto tots els seus dons, la seva creativitat. La meva mare és molt present a internet i a tot arreu, i el meu germà.

 

L’anunci de cervesa amb la imatge de la seva mare és atrevit. ¿Van dubtar?

Ho vaig pensar molt amb la meva germana. Jo crec que a la meva mare li hauria agradat l’anunci, perquè parla del seu accent, de com d’importants són les arrels de cadascú. Cruzcampo tenia molt interès en la mare i jo no ho vaig veure malament. Ella continua estant viva. És una icona universal. Es podia fer sense el nostre permís, però van voler comptar amb nosaltres. La meva germana i jo els vam anar dient: «Aquesta cara no», «aquest gest no el fa mama»... La Lolita li va posar la veu. Es tractava d’ajudar-los perquè fos més ella.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable