‘Shorta. El peso de la ley’: un ‘thriller’ nòrdic sobre el racisme i la brutalitat policial

Anders Ølholm i Frederik Louis Hviid estaven en procés de muntatge de la seva òpera prima, ‘Shorta. El peso de la ley’ quan va tenir lloc l’assassinat de George Floyd. La pel·lícula, precisament començava amb la imatge d’un home, en aquest cas emigrant àrab, lligat de mans per la policia que deia: «No puc respirar». Aquest es convertiria precisament en un dels ‘‘hashtag’’ de denúncia del Black Lives Matters. Es van reunir per decidir si era convenient canviar alguna cosa de la pel·lícula, no volien semblar cínics o oportunistes, però finalment es van reafirmar en la idea que era important deixar-ho com estava per posar de manifest que aquesta situació d’opressió racial es troba present a tot arreu del món i és important alçar la veu contra ella.

En realitat, s’havien basat en un cas de Dinamarca de feia més de trenta anys, però la història es repeteix irremeiablement. No volien fer una pel·lícula de denúncia, sinó un ‘thriller’ policial d’esperit dels setanta amb referències a Walter Hill, William Friedkin i Sydney Lumet, però, com diuen, al final, tot és polític i el seu treball també ha ho acabat sigut. 

‘Shorta. El peso de la ley’, està explicada des del punt de vista de dos policies que surten a fer la seva ronda diària pels barris més conflictius de la ciutat. El Mike (Jacob Lohmann) pertany a la vella escola i té un historial violent, mentre que el Jens (Simon Sears), intenta mantenir la calma dins d’aquesta voràgine conflictiva en la qual s’insereixen. En un dels seus controls rutinaris, quedaran tancats en un dels barris on s’ha segregat la població àrab i el polvorí esclatarà. 

«Sempre es pensa que Dinamarca és un país serè i tranquil, un paradigma de felicitat, però la nostra societat està tenint el mateix canvi que moltes d’altres, està virant cap a la dreta i això està generant molta polarització, molt malestar i tensió. No volíem fer un documental, sinó una pel·lícula de gènere, però el cert és que aquest tipus de situacions són normals a Dinamarca igual que a les ‘banlieues’ a França o a l’extraradi de Suècia, així que també és necessari obrir un debat entorn d’això», expliquen els directors en una entrevista a través de Zoom.

 

Ølholm i Hviid pensen que, a l’actualitat, tot és blanc o negre, cal estar d’un costat o d’un altre, per això van voler abordar les zones grises i explicar la història des de la mirada d’aquests dos policies que s’enfronten a una situació límit, a l’epicentre d’un entorn profundament hostil que funciona com una olla a pressió.

La cara més fosca

«Vivim en un món conflictiu i la policia està en contacte amb la cara més fosca de la naturalesa humana. És difícil que això no acabi per contaminar-los, perquè ningú està blindat a cert tipus de coses», continuen els directors. Ells volien que els seus personatges fossin moralment ambigus, que no es jutgés cap d’ells i que desterréssim els nostres prejudicis per deixar-nos arrossegar per una contundent trama atapeïda de passos de rosca en la qual es juga amb els canvis de perspectiva per utilitzar les eines del ‘thriller’ pur i dur.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Així, els directors ens endinsen en un malson urbà en el qual batega l’adrenalina, la por i l’odi. La seva contundència expressiva és devastadora i les seves imatges ens submergeixen de manera immersiva en aquest escenari opressiu per generar una escalada d’angoixa en l’espectador. 

«Ens hem esforçat a fer una pel·lícula trepidant que col·loqués el públic enmig del caos, de manera que cada un es converteixi en un agent actiu. Perquè en el fons, cal mullar-se, no mantenir-se autista davant el que passa al nostre voltant. És l’única manera de canviar les coses».