‘Cruella’, la nova heroïna punk de Disney

Ara és el torn de Cruella de Vil, la pèrfida antagonista de ‘101 de dàlmates’ obsessionada amb els cadells per fer-se abrics de pells que es caracteritzava, a més de pel seu histrionisme dement, per tenir el cabell mig blanc, mig negre. Fins al moment el seu paper no havia tingut gaire recorregut, ni tan sols quan Glenn Close se’n va fer càrrec a dues pel·lícules poc memorables. Per això, tocava començar de cap i de nou i inventar tot un relat al voltant del personatge. 

Si ‘Maléfica’ s’ambientava en un univers de fantasia, el de ‘La bella dorment’, ‘Cruella’ s’insereix al món real, més concretament al Londres dels anys setanta, una època d’explosió de la contracultura, en què la joventut es va rebel·lar contra la dictadura d’allò vell i va establir una nova estètica marcada per la ruptura dels tabús. ¿El resultat? Que la Cruella s’ha convertit en una heroïna punk. 

«Volíem fer alguna cosa completament diferent, energètic i vibrant», ens explica Craig Gillespie, el director. «Que el personatge s’omplís de tot l’esperit irreverent d’aquella època a l’hora de trastocar l’ordre preestablert». 

‘Cruella’ explica la història de l’Estella (Emma Stone), una nena amb inquietuds artístiques que quedarà òrfena als carrers de Londres. Convertida en vagabunda i lladregota, trobarà aixopluc juntament amb dos nens sense sostre. Junts s’especialitzaran en els furts, tot i que l’Estella creixerà amb l’esperança de convertir-se en dissenyadora de moda. El seu gran mite és la duquessa (Emma Thompson), que simbolitza l’estatus i també l’arrogància. Començarà a treballar per a ella, ascendint ràpidament gràcies al seu talent fins a convertir-se en la seva ajudant. Serà llavors quan la seva identitat amagada començarà a aflorar i es convertirà en Cruella. 

Dona feta a si mateixa

A Emma Stone aquesta dualitat sempre li va resultar molt atractiva a l’hora d’interpretar el personatge. «L’Estella és dolça, i la Cruella imprevisible», explica l’actriu. «Mentiria si digués que no m’interessa més el món de la Cruella. És més divertit i, a més, té alguna cosa d’empoderament, ja que agafa les regnes de la seva vida». 

En efecte, aquesta vegada s’aposta per un model de dona que es fa a si mateixa, que no necessita cap interès romàntic per realitzar-se, que és independent, creativa i no tem els reptes. A més, té un punt kamikaze irresistible. Són molts els qui han volgut comparar la Cruella amb el Joker, però la seva essència és molt menys fosca, menys psicòpata. 

Craig Gillespie ja tenia experiència, al terreny indie, a l’hora d’abordar personatges inadaptats amb un punt de bogeria com va demostrar a ‘Lars y una chica de verdad’ i ‘Jo, Tonya’. Aquí aconsegueix endinsar-nos a les llums i les ombres del personatge, des de la infantesa fins a l’etapa adulta, descobrint-nos-en les inquietuds, els somnis, però també les ferides després de quedar òrfena. 

«Era important que no fos un personatge blanc o negre, com el seu cabell», fa broma. «Volíem treballar amb les zones grises a través de què es pogués empatitzar amb el personatge, afegir una mica de melancolia, d’una banda, i bones dosis d’humor, de l’altra». 

A ‘Cruella’ conviuen totes aquestes facetes: la més dolorosa, que correspon als records de la infància; la més macarra, que inclou ‘performances’ antisistema que erigeixen Cruella com a icona subversiva, i la més divertida, gràcies al duo de picardiosos que interpreten el Gaspar (Joel Fry) i l’Horacio (Paul Walter Hauser) i el seu gosset chihuahua, que fins i tot disfressa de rata per a alguns dels seus plans rocambolescos. També trobem un personatge de gènere fluid amb reminiscències a David Bowie, l’Artie (John McCrea), i una Anita (futura mare de la Perdita) afroamericana (Kirby Howell‑Baptiste). 

La dolentíssima és la baronessa

En realitat, la dolenta dolentíssima de la funció és la baronessa, una dona sense escrúpols que Emma Thompson defensa sense necessitat de recórrer a la caricatura, amb molta elegància i sentit de l’humor. «Estava demanant a crits fer una dolenta de veritat», explica l’actriu. «He gastat dècades de la meva vida interpretant dones decents, així que ha sigut una passada interpretar la baronessa». El que no ha portat tan bé és haver-se d’estrènyer les faixes i les cotilles dels sumptuosos dissenys que passeja a la pel·lícula. La baronessa representaria la distinció de Dior i Cruella s’identifica amb Vivianne Westwood, Alexander McQueen, John Galliano i Nina Hagen. 

Notícies relacionades

Les biblioteques de BCN faran vaga la vigília de Sant Jordi

L’enterrador de les fosses de Paterna, "el nostre Primo Levi"

Si el món de la moda és present a Cruella, el de la música també. A més de la partitura de Nicholas Britell (i de la cançó original amb Florence + The Machine) la banda sonora no pot ser més apoteòsica. T-Rex, The Doors, Supertramp, Deep Purple, The Clash, Electric Light Orchestra, David Bowie i Brian Eno, The Stooges o The Rolling Stones. Tots aquests temes s’integren de forma orgànica a la pel·lícula, ja que el director va orquestrar algunes ‘set-pieces’ al seu voltant, fins i tot les posava al set quan estaven rodant. «Hi ha una coreografia interna a partir de la música, diguem que hem dissenyat la pel·lícula al seu voltant, no al revés, com sol ser habitual». 

Emma Thompson creu que ‘Cruella’ es diferencia en molts aspectes del producte Disney tradicional. «És potser la pel·lícula més fosca que ha fet Disney en molt temps». Irreverència, glam-rock i fins i tot dàlmates assassins.