Cremar fins a les cendres

Com ja apunten les calors, fins i tot en els universos paral·lels com el nostre, la majordoma va repartir ordres ahir perquè es netegessin totes les xemeneies de l’hotel, començant per les del ’lounge’, i es posés oli després a les reixetes. Estàvem ocupats en això, sense trencar-nos l'esquena, quan vam escoltar un crit tan agut com una espina: «¡Socors, socors! ¡Vinguin aquí, per l’amor del cel!». Vam acudir a patolls cap a l’habitació dels esgarips, on l’atribolada donzella assenyalava el bony que acabava de trobar a terra, sense atrevir-se a mirar-lo de cara: una pila de cendres greixoses, un bon munt, com si un tronc de roure s’hagués escapat del foc per cremar en solitari sobre la moqueta; al costat del cúmul encara fumejant, unes sabatilles de cavaller, del número 44, amb inicials brodades. La mestressa, l’enravenada senyora Danvers, no va necessitar explicacions per entreveure-ho de seguida: «Pobre hoste —va dir—, s’ha consumit al seu propi foc».

Sí, incrèduls amics. Aquí, al Cadogan, vuitcentistes i habituats a l’estranyesa, continuem creient en els esperits i en la güija, en les taules parlants, la telepatia i el mesmerisme, i fins i tot en l’Euromilió i altres fenòmens inexplicables com ¡la combustió espontània! Succeeix generalment en subjectes borratxos, macerats en alcohol i la sospita de la seva pròpia maldat. Un bon dia, com si estiguessin inflats de gas metà esclaten, pum, i empastifen de sutge el sostre.

Notícies relacionades

Més vendes en un Comic Barcelona que ha registrat 110.000 visites

Sols i amb una discapacitat

 La biblioteca vessa de volums amb casos com el referit, ja que va ser un recurs fet servir pels novel·listes per treure’s de sobre algun personatge que destorbava. El van utilitzar Melville, Washington Irving i Mark Twain. També Jules Verne, a ’Un capità de quinze anys’, i Nikolái Gógol, a ’Les ànimes mortes’. Però, sens dubte, la millor i més celebrada escena de combustió espontània la devem al talent de Charles Dickens a la novel·la ’Casa desolada’, on el drapaire Krook, gran aficionat a la ginebra, a la xafarderia i als papers vells que oculten secrets, passa a l’altre món convertit en un munt de cendres pudents. La gent estimava tant a Dickens, esperava amb tanta ànsia les seves històries per entregues, que va continuar creient a ulls clucs i durant anys en la possibilitat de morir flamejat com un crep Suzette. I ell, tretze són tretze, va defensar la seva postura fins al final en una polèmica amb George Henry Lewes, company sentimental de l’escriptora que firmava com George Eliot.