Philip Larkin, el bibliotecari ermità

Pau, silenci, no passar fred: les necessitats simples de Philip Larkin (1922-1985), el nostre hoste d’aquesta quinzena, un tipus tan seu, tan amant de la soledat, que ha preferit asseure’s al pub Red Lion, just davant, sense traspassar ni tan sols el llindar de l’hotel Cadogan, pel seu esvalot de gent. Mentre dona compte d’un plat de ‘bangers and mash’ (salsitxes amb puré de patates), veu passar la vida a través de les finestres altes, amb aquesta expressió al rostre d’haver arribat sempre tard a tot arreu. Calb, amb esquitxos d’una tartamudesa adolescent i ulleres de cul de got per una miopia que el va salvar d’anar a la guerra; allà hi ha Larkin, un dels millors poetes de la segona meitat del segle XX, el més radicalment britànic i un dels més citats en llengua anglesa. Ve-t’ho aquí alguns dels seus versos més trasbalsats: «‘Lo que sobrevivirá de nosotros es el amor’»; «‘nunca tanta inocencia/ nunca antes ni después’»; i atenció, redoblament de tambors, «‘They fuck you up, your mum and dad’» («bé que et foten els teus papis./ Tot i que no expressament, ho fan»).

L’anomenaven l’‘ermità de Hull’, una ciutat a la costa del nord anglesa, a meitat de camí d’Escòcia, un lloc desavinent a la biblioteca universitària del qual va treballar pràcticament durant tota la maduresa, un «ofici de gripau» que li va permetre tancar-se al seu món, lluny de la pompa. Bastant esquerp, més per cuirassa que per vocació, amb una misogínia a l’estil Alfred Hitchcock, conservador, despietat de vegades, fins i tot amb si mateix, i amant del jazz, sobretot de Sidney Bechet, va escriure versos exactes, entroncats en la poesia de l’experiència, en la quotidianitat estreta de la postguerra: «La penúria és per a mi el que els narcisos són per a Wordsworth».

Notícies relacionades

L’advocat de Sixena entra al MNAC per «revisar» les pintures, però se n’anirà sense poder interrogar els tècnics ni accedir a les reserves del museu

L’Editorial de Cristina Villanueva: Viure en una habitació, no és viure

Però avui ens visita –distant, a resguard al pub– en qualitat de prosista, perquè coincideixen en llibreries la primera de les seves dues narracions, ‘Jill’ (Impedimenta), una obra enquadrada en el subgènere de novel·les d’Oxford –igual que ‘Lucky Jim’, del seu bon amic Kingsley Amis–, i ‘Cartas a Monica’, publicades per l’editorial La Umbría y la Solana. Una selecció de les més de 1.421 missives que va escriure a Monica Jones, la dona més important de la seva vida; es van estimar com gats, sense ajuntar-se, perquè el poeta tenia fòbia a la vida en parella.

Al Cadogan ens agrada molt Larkin. Ningú com ell va saber viatjar amb tren per la vella Anglaterra: «‘Pasamos por amplias granjas, ganado de sombra corta,/ y canales con islas de espuma industrial’».