Crítica d’‘Els guardians de la nit: El tren infinit’: caçadors de dimonis

Algunes escenes d’aquest anime semblen creades per la imaginació de Christopher Nolan, tan obsessionat amb els somnis i les realitats paral·leles com està sempre el director d’‘Origen’. Durant bona part del film, els principals protagonistes dormen, i tenen somnis fantasiosos o malsons sinistres, i l’espectador, perquè així ho volen guionistes i director, no sap del cert si el que passa és un somni o és realitat.

Notícies relacionades

¿Pot decidir ser mare una discapacitada intel·lectual?

’Borrar el historial’ i l’ansietat tecnològica

En aquest dubte aparent juga les seves millors cartes aquesta pel·lícula a estones una mica histriònica, amb una pulsió musical trepidant des del primer moment –tot i que una mica de silenci musical, per molt anime que sigui, no estaria malament– i una sèrie de trets característics inquietants, com la veu cavernosa i dolça al mateix temps de la dolenta de la funció.

L’acció s’esdevé íntegrament dins d’un tren del qual no tenim consciència exacta de les seves dimensions, amb l’excepció de les fugues exteriors promogudes pels somnis dels personatges. Però tot resulta força àgil en aquesta seqüela d’una sèrie de televisió, basada en un manga, d’èxit rutilant al seu país, centrada en els avatars d’uns caçadors de dimonis tan audaços com, de vegades, estridents.