‘La meva violència’: joves tot i que àmpliament emprenyats

‘Look back in anger’ va ser l’obra fundacional dels Angry young men de meitat del segle XX. Amb ella el seu autor, John Osborne, va iniciar un corrent alternatiu al teatre escapista d’ambients refinats. Llàtzer Garcia –dramaturg de nivell i cada vegada –més precís– reconeix sense embuts la influència de la peça anglesa, inspiració lliure per a ‘La meva violència’ que també dirigeix per a la companyia H.I.I.I.T al Tantarantana. En els dos textos trobem un retrat generacional sortit de les tripes, desencant com a matèria primera per construir personatges incòmodes i, en cert sentit, presoners de les seves contradiccions.

A la intractable Barcelona del present, tres amics comparteixen pis llardós i rutines precàries en feines poc remunerades. Les dues noies formen una d’aquestes parelles atrapades en una espiral tòxica. El tercer, el Sebi (Roger Torns), intenta posar pau sense gaire èxit. El precari equilibri s’esquerda quan apareix l’Abel (Sergi Torrecilla), el germà de la Lara (Marta Ossó), que intenta restablir els llaços d’una família ben acomodada. La situació portarà al límit la Judit (Laura Daza), un personatge volcànic i per moments desbocat. La seva verborrea insolent és el motor de l’obra, arma de doble tall que talla cap a fora i també a les seves pròpies carns.

Desesperança i ira

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

El boig i la seva veritat sempre són el flagell de la hipocresia a les comèdies. No obstant, parlem d’un bon drama marca Garcia, amb el fracàs com a mirall. La desesperança es torna ira i sacseja les situacions sense donar treva a l’espectador. El costumisme és àcid com a Mamet, però es va obrint pas la violència sorda d’un Koltès més enganxat a terra. En comptats moments distesos els personatges es burlen dels teatres oficials, de les obres amb conflictes d’arquitectes que no troben feina del seu camp. ¿Rancor de classe? S’apunta més cap al fals mite de l’ascensor social. No és gratuït que aquesta vegada la referència cinèfila de rigor sigui ‘Rebel sense causa’.

Escenari despullat –només unes cadires– i el públic envoltant els intèrprets: el minimalisme de l’escenografia i la proximitat dels actors ens connecten amb les últimes obres de Rigola. Tot recau sobre els intèrprets. Destaca Roger Torns amb la seva vulnerabilitat i, en especial, la construcció de Laura Daza, que doma la ràbia sense treva de la Judit fins a fer-la aterrar en la versemblança. Menys creïbles són alguns girs desconcertants de l’argument, desenfocaments del realisme que porten la trama cap a un final carregat de furor i el seu melancòlic epíleg que encaixa de manera estranya.