Crítica de ‘Campanadas a muerto’: Caín i Abel en el ‘caserío’

Si en la seva òpera prima ‘Dos hermanos’ Imanol Rayo va adaptar Bernardo Atxaga per abordar les relacions familiars, a la seva segona pel·lícula, ‘Campanadas a muerto’ s’endinsa en el territori del ‘thriller’ rural amb atmosfera lúgubre i mortuòria a partir d’una novel·la de Miren Gorrotxategi.

Gairebé com si es tractés d’una peça gòtica amb ecos de faula bíblica a l’estil Caín i Abel ens submergim en els secrets i les picabaralles que han anat perpetuant en el temps dos germans i l’herència maleïda que han transmès als bessons d’un d’ells i a la seva dona. Tot un llinatge maleït en el qual sembla bategar la pulsió de mort.

Et pot interesar

La pel·lícula s’articula entorn de diverses línies temporals a través de les quals anirem desentranyant a poc a poc l’espessa troca de venjança, odis i passions que dominen els personatges que semblen marcats pel ‘pathos’, pel destí cruel.

Imanol Rayo ofereix una obra poderosa, utilitza una posada en escena d’allò més rigorosa i un plantejament estètic en el qual dominen els primers plans, l’estatisme de la càmera i el fora de camp. En ocasions el seu estil es torna massa pretensiós i solemne (la música emfàtica resulta un escull), però almenys demostra una ferma voluntat per explorar territoris plens de suggeriments tel·lúrics, una cosa semblant a la que feia Julio Medem a ‘Vacas’, però en versió sòbria i sense surrealisme.