Crítica de ‘Campanadas a muerto’: Caín i Abel en el ‘caserío’

Si en la seva òpera prima ‘Dos hermanos’ Imanol Rayo va adaptar Bernardo Atxaga per abordar les relacions familiars, a la seva segona pel·lícula, ‘Campanadas a muerto’ s’endinsa en el territori del ‘thriller’ rural amb atmosfera lúgubre i mortuòria a partir d’una novel·la de Miren Gorrotxategi.

Gairebé com si es tractés d’una peça gòtica amb ecos de faula bíblica a l’estil Caín i Abel ens submergim en els secrets i les picabaralles que han anat perpetuant en el temps dos germans i l’herència maleïda que han transmès als bessons d’un d’ells i a la seva dona. Tot un llinatge maleït en el qual sembla bategar la pulsió de mort.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

La pel·lícula s’articula entorn de diverses línies temporals a través de les quals anirem desentranyant a poc a poc l’espessa troca de venjança, odis i passions que dominen els personatges que semblen marcats pel ‘pathos’, pel destí cruel.

Imanol Rayo ofereix una obra poderosa, utilitza una posada en escena d’allò més rigorosa i un plantejament estètic en el qual dominen els primers plans, l’estatisme de la càmera i el fora de camp. En ocasions el seu estil es torna massa pretensiós i solemne (la música emfàtica resulta un escull), però almenys demostra una ferma voluntat per explorar territoris plens de suggeriments tel·lúrics, una cosa semblant a la que feia Julio Medem a ‘Vacas’, però en versió sòbria i sense surrealisme.