Jaume Cabré i la intrigant faula del petit senglar

«¿I què?». Això va dir a Jaume Cabré el seu amic i «lector voraç» Zvi Katz, després d’uns segons de silenci, quan l’escriptor català li expressava els seus dubtes davant el fet d’utilitzar com a personatge una cria de senglar, Godallet, en la seva nova obra. «Vaig pensar que potser era un disbarat, però algú tan raonable com ell em va recordar que la literatura és lliure i que no hi havia motiu per no posar-lo». Així, Cabré (Barcelona, 1947), un dels noms més aclamats de les lletres catalanes, traduït a un centenar de llengües, va consolidar aquest animal, que no li era precisament aliè (sota aquestes línies confessarà per què), com una de les veus imprescindibles de la seva nova novel·la, que arriba deu anys després de ‘Jo confesso’ i després dels relats de ‘Quan arriba la penombra’ (2017). Es tracta de ‘Consumits pel foc’ (Proa), una mena de faula no buscada, amb intriga negra, drama, bogeria, humor i sorpreses on el protagonista, un professor de llengua i literatura anomenat Ismael, «com el de ‘Moby Dick’», es retroba amb la seva veïna de la infantesa, de la qual estava enamorat, i es veu atrapat en una situació límit. 

«Podria fer una tesi sobre senglars. Soc vell, però als 50, quan era un nen en un grup escultista, em van posar el nom de senglar geniüt. Em va semblar bé perquè no sabia ben bé què volia dir –somriu l’autor de ‘Les veus del Pamano’ davant la premsa, per videoconferència des de l’estudi de casa seva. És un animal que se m’ha anat apareixent amb els anys fins que un dia, passejant cap a la Mola (al parc natural de Sant Llorenç del Munt), en un pont em vaig trobar davant un senglar, quiet, que em mirava. Feia por. Era mascle. Millor, perquè si hagués sigut una femella que em veiés com una amenaça dels seus godallets... Ens vam mirar durant uns 25 segons i me’n vaig allunyar a poc a poc. No em va seguir. És un món que he ficat a la novel·la».

Acabada en pandèmia

El llibre, que surt a la venda amb Sant Jordi en l’horitzó immediat, amb una tirada inicial de 25.000 exemplars i nou traduccions ja contractades (la castellana surt en paral·lel a Destino), la va acabar Cabré farà mig any, ja en confinament. «Escriure no m’ha servit per oblidar la pandèmia, és una situació que no es pot oblidar, però no se m’hauria acudit utilitzar-la per a la novel·la. Protegeixo el personatge i la seva història. No faig periodisme», assenyala l’autor, que escriu diàriament, afirma, i no ha sentit la pressió de publicar malgrat el temps transcorregut des de ‘Jo confesso’. «Tenir pressa i després penedir-se de l’escrit és molt bèstia. Em va passar amb un conte i em vaig dir que no es tornaria a repetir».

«És la novel·la que més he podat», assumeix, ensenyant un enorme plec de folis escrits amb apunts i esborranys. «Vaig tenir molts dubtes mentre escrivia fins que em vaig preguntar: ‘¿de què vols parlar’? I vaig començar de nou amb aquest ‘Llamadme Ismael’. No tenia més pretensió que explicar una història. I al fer-ho he viscut amb una sèrie de personatges». En ells resideix la clau de la seva escriptura, assenyala. «Els faig cas, si te’ls creus són una ajuda i una capsa de sorpreses alhora. I vaig veure que Godellet es feia gran i que no destorbava en la història d’Ismael i la seva companya». 

Espiral de trama negra

Prefereix «no parlar gaire de l’argument», tot i que sí que admet que hi ha un punt d’inflexió per a Ismael, que entra en una espiral de trama negra «quan un cotxe el para i el Tomeu [conserge de l’institut] li diu que pugi. En aquell punt ja no pot controlar la situació i comença la tragèdia de veritat. El lector veurà que ha sigut un error». Ismael, explica, «ha tingut una infància dura amb una relació cruel amb el seu pare boig, un pis d’acollida... Però la seva vida la marquen la cultura i la lectura».

Les falenes i la llum

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

A més del petit senglar que fa reflexions «sobre la teoria de la relativitat i el futur i el passat com les de Stephen Hawking a ‘Breu història del temps’», sorgides de la relectura de Cabré, apareixen altres animals, com la mare i germans del Godellet, i les falenes, unes papallones nocturnes que, atretes per la llum, es consumeixen en el foc, com recorda el títol de la novel·la. 

En ella, revela, només hi ha un element autobiogràfic. «Als 70, quan era professor en una acadèmia, em va passar una cosa semblant al que li passa a Ismael», a qui censuren per escriure un poema de Josep Carner a la pissarra. També trasllada, a través de la botiga on treballa la Leo, l’antiga veïna d’Ismael, un homenatge personal a una merceria de Terrassa, La Esmeralda, «que va tancar ara farà dos anys». «Anava a comprar botons i m’agradava aquest món d’objectes petits, de gent que no cridava...». Un univers on, no obstant, el destí farà de les seves.