Crítica de ‘The devil in me’ de Suzi Quatro: rockejant als 70

Ella va estar allà abans que Chrissie Hynde i que The Runaways, marcant el camí de les dones a l’hora de posar-se al capdavant d’una banda de rock’n’roll. No només cantant, sinó tocant un instrument tradicionalment poc associat a la feminitat com el baix elèctric: un model gairebé tan gran com ella, amb qui trotava, embalada en la seva granota de cuir negre i llarga cremallera, a cavall d’himnes de l’era glam com a ‘Can the can’. Enllauna el teu home, lliga’l curt, venia a dir la cançó. Era l’any 1973.

El nom de Suzi Quatro torna a circular a l’‘underground’ rocker, i una mica més enllà, des que el documental ‘Suzi Q’ (2019) va glossar les seves gestes amb l’assistència de fans com Alice Cooper, Deborah Harry o Joan Jett. Moviment reforçat per un edificant àlbum de tornada, ‘No control’, que va sortir el mateix any, i que va ser el motor de noves gires com la que l’any passat la portaria al vitorià Azkena Rock Festival. En absència de bolos, Quatro (cognom real) ha procedit a gravar un altre disc, més guerrer encara, aquest ‘The devil in me’ igualment elaborat mà a mà amb Richard Tuckey, el seu fill d’uns trenta anys fruit del matrimoni amb el seu guitarrista dels vells temps, Len Tuckey.

Sortint del forat

Som davant l’obra reconstituent d’una veterana que no pretén simular el que no és i que mostra les seves cartes des del rugós ‘riff’ de benvinguda de ‘The devil in me’, cançó-manifest en què mira cap enrere («he comès errors, he caigut pel forat negre») debatent-se entre els àngels i els dimonis. Artefacte rocker bast i amb reminiscències glam, a alinear amb ‘Hey queenie’ o aquest ‘Betty who?’ que convida a cantar l’ex-‘runaway’ Cherie Currie.

Les guitarres determinades manen, a joc amb aquesta veu amb ferides de guerra, robusta i una mica més greu en el passat, en temes àlgids com ‘You can’t dream it’ i el galopant ‘I sold my soul today’, punts d’ancoratge d’un àlbum que avança com un tret fins i tot sense deixar de banda seqüències més matisades, d’una Suzi Quatro igualment reconeixible. Fins i tot sense acostar-se al clima confortable d’aquell àlbum de maduresa precoç anomenat ‘If you knew Suzi...’ (1978), se la veu còmoda entre les inflexions negres de ‘My heart and soul’, recreant-se en el vell ‘feeling’ a ‘Isolation blues’ i transmetent un serè desconsol a ‘Love’s gone bad’, amb cors nocturns i brisa de saxo.

Però aquest és un àlbum amb marxamo de Detroit, ciutat a què Alice Cooper rendeix homenatge en el seu últim disc, en què cita Suzi Quatro en una de les cançons. Ara és ella qui demana la paraula i aporta la seva mirada a la llegenda a la triomfant peça de tancament, ‘Motor city riders’, portant la bandera dels «supervivents invencibles» i evocant la vella excitació de carrer per seguir rockejant a plaer als 70. -Jordi Bianciotto

Altres discos de la setmana

Història del country. A poques setmanes de bufar 89 espelmes, la filla del miner publica l’àlbum número 50 de la seva llegendària carrera, un molt disfrutable recorregut per alguns dels números més populars del seu extens repertori (només la composició que dona títol a l’elapé és nova), i convida a sumar-se al passeig algunes cantants de generacions posteriors (Reba McEntire, Carrie Underwood, Margo Price, Tanya Tucker), potser per recordar-los que va ser ella qui els va obrir les portes del gènere a còpia de coratge i de talent.- Rafael Tapounet   

L’esperada ‘mixtape’ d’Albany mostra les parets del seu pou emocional, que comparteix de manera transparent i pròxima. Sap transmetre amb un llenguatge sincer, sense excuses ni barreres. Són nou cançons íntimes, en molts casos fosques i al voltant del desamor, però que acaben en superació. La cantant nascuda a Girona –potser més inspirada en treballs anteriors– és versàtil però mai perd personalitat, forjada en la pena i el so tristoi. L’àlbum té col·laboracions amb dues de les grans llegendes de l’escena urbana: Yung Beef i C. Tangana. - Ignasi Fortuny

Torna el portaavions post-metaler pilotat per Mike Patton (Faith No More, Mr. Bungle) i Duane Denison (The Jesus Lizard) amb el seu primer disc en vuit anys. Nou pas endavant a la missió de retorçar i esperonar el llenguatge del rock atenent a estructures imprevistes, acceleracions dissonants i audàcies rítmiques (tunegen el reggae a ‘Recoil’), amb baixos de plom i brots de catarsi. Obra de sublimació d’aquest estil hereu de les trames ‘crimsonianes’, tan tècnic com tribalista. - – J. B.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

 

Diem ‘funk’ per dir alguna cosa: en realitat, Dywane Thomas Jr., baixista prodigiós, productor lo-fi d’imaginació gegant, cantant i ‘showman’ –busquin-lo també a Instagram: val la pena veure’l en acció– toca totes les varietats de la música negra. ‘Supermane’, el seu enèsim disc, fet de cançons amb ganxo i groove, curtes i al peu, salta d’un emotiu record a la seva àvia a una jocosa declaració d’amor. ¿Massa excèntric per ser una estrella? Un Bootsy Collins per a l’era digital. Roger Roca