Nico Walker: una vida de guerra, heroïna i presó ara adaptada per Hollywood

És la història personal que Nico Walker (Cleveland, Ohio, 1985) va explicar, lleugerament ficcionada, en una impressionant primera novel·la que compta amb Donald Roy Pollock entre els seus més grans admiradors. «Potser sigui l’única vegada que sentis que un autor està despullant de veritat la seva ànima per a tu», diu una frase seva a la contraportada de l’edició de Random House Mondadori.

Walker va escriure el llibre mentre complia condemna pels seus atracaments. També a la presó va rebre la sucosa oferta (un milió de dòlars) pels drets d’adaptació del llibre. Va agafar els diners i des del 2019, quan va sortir de la presó per ocupar-se d’un familiar malalt, mira de tenir una bona vida. Va atendre la nostra trucada unes setmanes abans de l’estrena nord-americana de la pel·lícula basada en la seva història.

He de començar amb la pregunta obligatòria, estant en la situació en què ens trobem. ¿Com porta la Covid-19?

Ho estic passant malament amb tot això, però alhora em sento afortunat. Soc escriptor, així que res m’impedeix fer la meva feina. Em sento fatal i alhora no puc queixar-me, en realitat.

¿Ha estat escrivint molt aquests mesos?

Sí, sí. Un munt. És bàsicament l’únic que faig. Ben aviat hauria d’entregar el meu segon llibre a l’editorial, que vol llançar-lo a la tardor. Durant el temps que vaig estar a la presó [van ser set anys, quatre menys dels que havia de complir en principi], somiava estar en aquesta situació; poder dedicar-me tan sols a escriure. I el meu desig es va complir. La meva promesa, Rachel Rabbit White, també escriu. Ella és poeta. Escriu molt millor que jo. A més, com que abans va ser periodista, va agafar molta pràctica i és més eficient amb les entregues.

¿Ja somiava a escriure, i dedicar-se només a escriure, abans d’entrar a la presó?

Novel·les, mai. Això em semblava per a gent més llesta que jo, per als genis. Escrivia poesia només per passar l’estona. Però Matthew Johnson [editor de Tyrant Books i cofundador de la mítica discogràfica d’arrels blues Fat Possum] va llegir un d’aquests poemes i em va animar a fer un llibre. Em va convèncer dient que simplement era com escriure 800 poemes. Vaig trigar quatre anys a acabar, tot per culpa del meu trastorn obsessivocompulsiu.

¿Hauria anat més ràpid amb un ordinador? Crec que ho va escriure amb una vella màquina d’escriure de la presó.

Fa poc vaig mirar d’utilitzar un ordinador. La part bona és que, d’acord, pots acabar entre 30 i 40 pàgines en un dia. Però l’atenció al detall no és la mateixa, crec. Amb la màquina em resulta més fàcil entrar en un cert trànsit. Els processadors de text no són per a mi.

 

Com crec que sap, publicarem aquesta entrevista coincidint amb l’estrena de ‘Cherry’, així que voldria preguntar-li per la pel·lícula. Si li sembla bé.

No em molesta. És part de la meva feina. Parlar de la pel·lícula és parlar del meu passat, una cosa que volia deixar enrere amb el llibre, però en realitat tampoc em molesta.

¿Escriure el llibre va ser un acte de catarsi?

El catàrtic va ser entregar-lo. El TOC em complica molt la tasca d’escriure. M’obsessiono amb cada petit detall, amb què tot sigui perfecte.

Diuen que el plaer no és escriure, sinó haver escrit.

Totalment cert [riu]. Poder marcar una línia i dir ‘¡adeu, s’ha acabat!’. Aquesta és la catarsi.

Parlant ja de la pel·lícula: ¿el va sorprendre que els mateixos paios que van fer ‘Avengers: Endgame’ voldrien adaptar la seva novel·la d’amor, guerra i drogoaddicció?

Quan en vaig vendre els drets, seguia a la presó. Només vaig poder parlar tres minuts amb Joe Russo, però ens va servir de molt. Tots dos som de Cleveland i, a més, de la mateixa part de la ciutat. Vaig treballar al mateix restaurant on Joe va treballar un temps; segurament vam tenir els mateixos caps. Semblava natural que volgués explicar aquesta història. Sobre Marvel jo no podia opinar, no sabia què pensar-ne. No havia vist una sola pel·lícula de ‘Vengadores’ ni sabia qui era Tom Holland, l’actor que faria de mi.

¿I es va posar al dia amb ‘Vengadores’ o Holland al sortir de la presó?

Doncs... No realment. Tampoc soc un gran cinèfil. No sé si he vist ni 100 pel·lícules. L’altre dia vaig fer una llista i diria que no arribaven al centenar. Tampoc veig gaire la tele.

Holland va protagonitzar fa poc l’adaptació de ‘El dimoni a cada pas’, el llibre de Donald Ray Pollock, algú que pel que sembla sent predilecció per vostè.

Don és un gran amic meu. Em va enviar un munt de llibres a la presó. No sé si va heretar una biblioteca, o tenia una llibreria o alguna cosa així. Però el cas és que té molts llibres i me’n va regalar 30. És una bona persona, molt humil, malgrat ser un escriptor tan increïble.

¿Ha vist ‘Cherry’ acabada?

No, només n’he vist parts. Sembla molt diferent del llibre. L’han agafat i n’han fet la seva pròpia lectura. A la novel·la abordo temes amb què qualsevol nord-americà té alguna relació: l’amor jove, la guerra de l’Iraq, la crisi d’opioides... Crec que els Russo han utilitzat la meva novel·la com a punt de partida per tractar aquests temes.

Fa un temps explicava que convertir el seu passat en ficció el va ajudar a dissociar-se’n. No sé si veure’l convertit en pel·lícula serà encara més efectiu.

Entenc el que vol dir. El problema és que no reconec la meva experiència a la pel·lícula. Jo tinc els meus propis records de l’Iraq, sé com va ser tot allò, com de difícil van ser les coses allà... Sobretot, les dinàmiques socials dins de l’exèrcit. Un infern. Això és una visió hollywoodiana d’allò: cap membre de l’equip creatiu, almenys que jo sàpiga, va ser a la guerra de l’Iraq ni té els meus records. Tampoc és que no m’assembli gens al personatge. Al ser del mateix sector demogràfic, hi ha coincidències. Però és tot molt estrany.

¿És estrany veure’s reemplaçat per una versió més guai d’un mateix?

La gent em deia: ‘Oh, serà genial, ja veuràs, tothom adora Tom Holland’. És realment surrealista. M’inquieta una mica, així que miro de mantenir-me’n al marge. No tinc xarxes socials. Si acabo sabent alguna cosa sobre la pel·lícula, és sempre per terceres persones.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Parlem quan Joe Biden acaba de jurar el seu càrrec com a president dels Estats Units. ¿Quines són les seves esperances respecte al nou mandat?

Per descomptat, és bo que Trump ja no sigui president. El problema és que ara el president és Joe Biden, un paio que ha institucionalitzat la corrupció i que no està precisament a la flor dels seus dies. Recordo com ens entusiasmem amb Obama, com anava a portar el gran canvi, com tot aniria a millor... I el que vam aconseguir va ser el mateix. El tio es va fer ric, es va dedicar a firmar contractes milionaris per llibres, la CIA va perdre els papers, va començar el programa d’atacs amb drons... La intervenció a Líbia va ser el moment més baix, molt decebedor. La gent va quedar decebuda per aquest home polit i va votar aquest senyor desastrós. Em vaig perdre gairebé tota l’era Trump, però la toxicitat arribava a tot arreu.