‘Ioga’: als inferns de la depressió

«La literatura és el lloc on un no menteix». Si Emmanuel Carrère visqués en una casa antiga amb bigues de fusta, com el seu admirat Montaigne, s’hauria fet inscriure aquest principi de l’escriptor alemany Ludwig Börne ben visible, perquè sembla guiar la seva última novel·la, ‘Yoga’, que arriba després de sis anys de silenci. L’escriptor francès –autor de títols com ‘L’adversari’, ‘Una novel·la russa’, ‘De vidas ajenas’ o ‘El Regne’– explica que la seva intenció inicial era escriure un «assaig rialler i subtil sobre el ioga». No obstant, el relat es converteix en l’exposició a carn viva de la seva malaltia: el trastorn bipolar i la depressió aguda. La gravetat és tal que sovint s’identifica amb l’escriptor embogit de la pel·lícula ‘El resplendor’, Jack Torrance, que només és capaç d’ajuntar un grapat de paraules: «All work and no playmake Jack a dullboy».

Seguint l’esquema bipolar del ying i el yang, la primera part del llibre és lluminosa, reflexiva i aporta diferents definicions sobre la meditació –pràctica que Carrère coneix bé i que li serveix per controlar els ‘vittri’ o pensaments negatius–, mentre que la segona suposa un viatge a l’infern de la malaltia mental, el pou existencial i l’apatia vital. Tal com va fer l’autor dels ‘Assaigs’, l’autor francès s’observa alhora que camina-escriu, no sense escatimar en ironia i esperit crític respecte al ioga i les contradiccions que genera. Per exemple, explica que, sent a Sri Lanka, un grup de suïssos alemanys que estaven fent un retir de ioga i cures aiurvèdiques a l’hotel van continuar entonat els seus mantres mentre fora el país s’esquinçava pel tsunami.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

El lector transita veloç per la prosa aparentment simple i fluida de Carrère, que obre el cor en un intent per assolir la màxima sinceritat, reconeixent la tirania d’un ego enorme, la seva «obsessió» per ser un gran escriptor, però també indagant sobre la creació mateixa, seguint en aquest sentit el pianista Glenn Gould, per a qui «l’art és un estat de quietud i admiració». També recull un homenatge al seu editor Paul Otchakovsky-Laurens, mort el 2018, així com la seva vivència de l’atemptat a ‘Charlie Hebdo’, en el qual va morir un amic seu. Finalment, i en el seu afany per recuperar-se de la depressió, Carrère va a un camp de refugiats a Grècia, on la seva perspectiva vital va canviant a l’enfrontar-se als problemes «reals» dels joves sirians.

Si bé el llibre aconsegueix alliberar-se de la pretensió inicial de ser un manual sobre el ioga, després de tot el recorregut es tanca amb un ‘pataplaf’ rialler que desmereix la cruesa del camí, i en el qual sembla pesar més la lògica narrativa que el tema complex que intenta aprehendre. Sense oblidar la polèmica que es va generar l’any passat a França a propòsit de la seva pretesa sinceritat: la seva exparella, que va entrar en litigi amb Carrère perquè no parlés de la seva intimitat, ofereix una versió bastant diferent del seu pas per l’hospital psiquiàtric i la seva recuperació. Però ja se sap que, en literatura, i malgrat vendre’s com un relat autobiogràfic, només es garanteix la versemblança.