‘Ven con papá’: llaços de sang

«No tens ni puta idea del que està passant aquí», sent el protagonista de ‘Ven con papá’ a l’arribar a la casa del pare que el va abandonar dècades enrere. Però l’‘opera prima’ d’Ant Simpson és tan genuïnament estranya que aquestes paraules bé podrien anar adreçades directament a nosaltres. Des del principi queda clar que el retrobament paternofilial no serà la reconfortant reunió que el jove Norval (Elijah Wood) va buscant desesperadament, però, tot i així, ni els espectadors més intrèpids sabran predir el camí que el relat arriba a prendre.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Després d’una primera meitat que retrata la relació a través d’episodis passivoagressius combinats amb atacs d’ira, en efecte, la pel·lícula comença a prendre girs inesperats i reformular les motivacions dels personatges mentre n’introdueix altres de nous. I en el procés va transitant de l’horror sobrenatural al ‘thriller’ criminal i a la negríssima comèdia física, combinant moments deliberadament absurds i grotescos amb apunts rellevants sobre la naturalesa de la institució familiar.

La volubilitat tonal, és cert, per moments sembla funcionar com un fi en si mateix, i això sens dubte resta pes dramàtic al periple de Norval. Però ni això ni l’excessiva afecció que Simpson mostra per allò vulgar impedeixen que ‘Ven con papá’ ens suma en una atmosfera de paranoia creixent, ni que un se’ns quedi allotjada a la ment molt temps després del seu impactant desenllaç.