Crítica ‘Les estructures elementals de la narrativa’: amb el ‘Papitu’ i a triomfar

Notícies relacionades

L’opressiu western irlandès de Tana French

L’esquelet del cavall preferit de Napoleó penja sobre la tomba de l’emperador

Albert Sánchez Piñol —’La pell freda’, ‘Pandora al Congo’, ‘Victus’...– s’ha decidit a aclarir la seva visió de la narrativa forjada per la seva formació d’antropòleg, i ha analitzat els mecanismes que s’activen a l’hora d’explicar una història de manera eficient i entretinguda. ’Les estructures elementals de la narrativa’ té per objectiu revelar els trucs narratius (que a ell cap escriptor va saber explicar-li) i ajudar així els escriptors novells —i no tan novells, però que treballen de manera intuïtiva— a construir els seus relats. També es dirigeix als lectors-espectadors, perquè disfrutin detectant el «factor desencadenant», els «girs narratius» o els decisius ‘midpoints’ davant el llibre o la pantalla. Aquesta estructura, àlies el ‘Papitu’, és infal·lible (insisteix l’autor) i es basa en els tres actes de la poètica aristotèlica desenvolupats segons les tècniques per escriure guions. Segons Sánchez Piñol, és una estructura immanent que configura l’«homo narrativus». L’autor adverteix: el ‘Papitu’ és un «mapa», però el recorregut és cosa de cada escriptor.

Amb el to hilarant propi de Sánchez Piñol, l’assaig és en si mateix un bon relat, ple de comentaris i anècdotes, interpel·lacions al lector i anàlisis pràctiques de llibres, còmics i pel·lícules. Després conté algunes afirmacions qüestionables que a més d’un posaran els pèls de punta, com per exemple que tota la literatura experimental és fallida. O bé que la font imaginativa de tota narració es redueix a dos mecanismes: el xamànic («algú va») i el mediúmnic («algú ve»), de manera que totes les històries universals (Astèrix, el Capitán Trueno, King-Kong, els exemples són seus) responen a aquestes dues categories. «En el fons és còmicament simple», afirma.