Crítica de ‘Delatora’: L’infern que ens fabriquen’

Amb vuitanta-dos anys, Joyce Carol Oates no ha suavitzat la seva protesta contra el racisme impune i estructural de la societat nord-americana, contra el masclisme rampant, contra l’abús rutinari del més fort, el més ric o el més poderós en les nostres societats autoenganyades. La seva última novel·la, traduïda com a Delatora, es va publicar el 2019 amb un títol, ‘My life as a rat’, que convertia la narradora en una doble víctima: ser considerada per d’altres una feristela i interioritzar com a culpa el menyspreu dels altres. La ‘rata’ és Violet Rue Kerrigan, que prop dels trenta anys rememora la seva vida des que, amb 12 anys, va ser repudiada per la seva família després que, presa de la por i de l’atordiment, revelés que eren els seus germans els que havien matat un pacífic jove negre amb un bat de beisbol. Amb l’estigma de delatora, res la lliura de ser expulsada del clan i condemnada a l’oblit: ni ser la menor de set germans i favorita del violent pare, ni els valors catòlics de la seva família d’origen irlandès, ni els antecedents criminals dels seus germans Jerr i Lionel, que havien violat una nena deficient, ni tan sols que un intentés acabar amb la mateixa Violet empenyent-la per una escala gelada, cosa que li va causar greus lesions.

Notícies relacionades

Valente torna a l’univers de la família amb la comèdia ‘Amnèsia’

Zendaya i Rosalía causen sensació a la gala del Met

Al narrar la seva imposada orfandat i el seu desemparament, Joyce Carol Oates no para amb mitges tintes. Les successives experiències de la Violet a la casa de la seva tieta, que l’acull, a l’institut o, més endavant, com a treballadora de la llar per pagar-se els estudis universitaris, no són sinó estacions d’un calvari al llarg del qual els personatges masculins, gairebé sense excepció, actuen com a depredadors, agressius i sibil·lins, dominats per un impuls sexual cec i immunes a l’empatia. I això val per al seu pare, els seus germans, el seu tiet polític, el capellà que la confessa, el seu professor de matemàtiques filonazi o el paio a qui neteja l’apartament. Una galeria de sexistes i patriarcals horrors quotidians. Cap dels amargs aprenentatges de la Violet la blinda davant el pànic de la probable venjança dels seus germans, com tampoc li atenua la necessitat irracional de tornar al si familiar, de ser acceptada i absolta del delicte d’haver traït la seva gent. El càstig pel seu pecat contra l’‘omertà’ del clan familiar (els Kerrigan) i social (els blancs de South Niagara) és una inacabable expiació. Però alhora és també una via de descobriment: de les desigualtats de gènere, de la defensiva suspicàcia davant els homes, de la mansuetud de les dones (la seva mare o la seva tieta), de la lluita per la simple supervivència o de la solidaritat entre els perdedors i danyats.

 La Violet, com el Job bíblic, és sotmesa a proves molt dures, però, a diferència d’ell, no conquereix l’amor de Déu sinó que perd la seva fe infantil en ell. Oates aconsegueix que al lector se li acceleri el pols i experimenti la indignació majúscula que la Violet, desconcertada per les circumstàncies, no sent. Però el panorama que dibuixa, que incomodarà no pocs lectors, li deu haver semblat massa desolador i, potser buscant una compensació catàrtica, es permet obrir una escletxa de llum en forma de comprensió, tendresa i afecte. Tot i que, això sí, la capacitat d’oferir aquests dons sembli restringida als qui no els van tenir.