Riure amb ‘Platée’ al Liceu

Amb l’estrena de ‘Platée ou Junon jalouse’, del gran Jean-Philippe Rameau, el Liceu comença a pagar un deute que tenia amb l’òpera barroca francesa, eterna absent del repertori local. Tot i que les obres dels grans autors del romanticisme del país veí fa anys que ja formen part de la història del Gran Teatre –Massenet, Bizet, Berlioz–, l’àmbit del barroc no s’havia tocat, i per raons òbvies: es tracta de peces creades per a sales amb un terç de la mida del Liceu. Són obres de cambra, a càrrec de reduïdes orquestres d’instruments antics i de cantants que, estant en estil, posseeixen escassa projecció.

En l’immens territori de la ‘comédie lyrique’ Rameau va regnar sense parió i es va avançar al seu temps amb òperes ballet de la qualitat de ‘Les Indes galants’, obra mestra del gènere que encara no ha pujat a l’escenari liceista. ‘Platée’ és una hilarant bufonada que es va estrenar a la Grande Écurie del palau de Versalles el 1745. En aquesta estrena de l’obra a Espanya, lamentablement sense escenificació –tot i que sí amb un oportú moviment escènic, una mica d’attrezzo i un vestuari adequat–, no es podia comptar amb millors elements, d’aquells que provoquen enveja: el superb conjunt Les Arts Florissants dirigits pel seu creador, William Christie, una orquestra i cor de primer ordre subvencionats per l’Estat i que porta pel món el patrimoni musical francès. I no és l’única en la seva espècie.

Espectacular

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

El resultat artístic va ser espectacular. La rica partitura, carregada d’elegància i també d’humor, va ser interpretada amb excel·lència per Christie i els seus virtuosos, amb les danses i les seccions instrumentals brillants en les seves resolucions. Des del cant dels ocells al bram del burro, des de les tempestes a les escenes bucòliques, tot va arribar en una factura impecable. Els solistes, experts en l’estil, van treure profit dels seus personatges, tot i que, en general, les veus tenen escassa projecció, excepte les del protagonista, un expert Marcel Beekman, meravellós com la pobra nimfa des de qualsevol punt de vista, o el genial Marc Mauillon, un baritenor de veu bonica i un gran actor que va brodar els seus personatges. També van destacar la divina Jeanine De Bique –coreografies incloses–, el sonor Júpiter d’Edwin Crossley-Mercer, l’entregada Emmanuelle De Negri i l’efectiu Padraic Rowan.