‘Luz de invierno’: excelsa seqüela

Fa 11 anys que es va publicar ‘Olive Kitteridge, però només ha passat un mes des que l’Olive i Jack Kennison van compartir llit. El pas del temps és un dels temes que, ‘sotto voce’, ressonen en aquesta excel·lent novel·la, que és, una altra vegada, una col·lecció de contes que tenen un to compacte, units per un ‘dramatis personae’ que sembla respirar en la mateixa línia que la seva preqüela. Entre capítol i capítol, ¿què passa? ¿Com cauen els dies, els mesos, des de la poltrona del calendari? Elizabeth Strout pensa en el poble de Crosby, a Maine, com un d’aquells microcosmos que tant agraden a la literatura nord-americana des que Sherwood Anderson va publicar ‘Winesburg, Ohio’. En el centre, la relació amorosa que es consolida entre aquests dos vidus de cabells blancs i amb ganes d’abraçades. Als voltants, un munt de personatges sorprenents que anhelen pertànyer, estimar i sentir: una estudiant de piano que es deixa desitjar per la mirada d’un avi, una embarassada que dona a llum després d’un ridícul ‘baby shower’, una nora hostil que, de sobte, té un rampell de generositat (¿o potser és a la inversa: és que no pot evitar el fet de castigar el seu marit, d’humiliar-lo fins i tot, davant de la sogra, a qui detesta?).

Notícies relacionades

El director de cine Marc Ferrer denuncia que va patir assetjament per part del productor a la gala dels Feroz

De l’èxtasi d’Eurovisió a l’«amor, no hi aniré»: la desconcertant arrencada de carrera de Chanel

I al cim, una dona més gran que la vida, franca fins a resultar ofensiva, noble i confiable com un arbre centenari, abrupta i rude, però també càlida i solidària, aquesta Olive Kitteridge que imaginem amb el rostre i la ganyota eixuta de Frances McDormand. L’estil de Strout recorda el de la seva admirada Alice Munro, tot i que resulta més (falsament) prosaic. En l’escriptora canadenca encara sembla que les paraules poden trencar-se, de tan delicades i vulnerables i exposades que estan a l’amor i al sofriment. A la literatura de Strout hi ha una familiaritat, un afecte, que, com li passa a l’Olive, desglaça el seu dol, la seva pena, la seva frustració, per deixar pas a l’empatia. Aquí l’Olive ja passa dels 70 anys i comença a pensar en la seva pròpia mort amb la por de qui ha fingit no tenir-la. Hi ha alguna cosa heroica en el desig de l’Olive de connectar amb els seus congèneres, tot i que sigui en un asil. Una manera d’admetre que som mortals i que l’únic que ens pot salvar dels nostres fantasmes és la nostra connexió amb l’altre.

Deessa de la quotidianitat

 La profunditat emocional d’aquesta seqüela excelsa es mesura sense pretensions, amb una sorprenent naturalitat, com si escriure fos un gest inevitable de l’expressió vital, un gest gairebé tan digne com el de les vides d’aquests personatges a les quals cal saber mirar per documentar-ne la majestuositat, sovint invisible i silenciosa. Llavors l’Olive s’erigeix en una deessa del quotidià, una dona que, en la seva existència paradoxal, en la seva contradictòria manera de relacionar-se amb el món, desperta amor i irritació a parts iguals. En un moment de ‘Luz de invierno’, la Cindy, antiga bibliotecària i lectora empedreïda, afirma que els poetes són la mà dreta de Déu. Llegint Strout, un té la impressió que alguns prosistes són la seva mà esquerra.