El Vell Herbes, jardiner anglès

D’entre el servei de l’Hotel Cadogan, el jardiner en cap és l’empleat més estimat i respectat, tant pels companys com per la propietat, potser perquè l’home ja no fa ombra a ningú. Herbert Pinnegar només s’ocupa de l’hivernacle, d’endinsar-se en els seus records i d’observar com creix la gespa assegut sota l’aler de la seva cabana de fusta, en un extrem del jardí, al racó de la vella pomera, aquella que només dona fruits bords però que té unes flors que, quan brollen, semblen «espuma trencant en un escull de corall». Tot i que ho sap tot sobre les plantes, sobre les dites del camp («si a les sis plou, fa bo a les nou»), sobre el terra que més convé al blau dels lliris, se li bloqueja el cap sovint i ja no sap si mana la reina Victòria o si és el seu fill Eduard. Confon la batalla del Somme amb la d’El Alamein. Ens és igual. Tots li demanem consell. El tenim en molta estima, al Vell Herbes (Old Herbaceous), perquè és noble.

En el caràcter, el senyor Pinnegar s’assembla bastant al Jeeves, el majordom de les novel·les de P. G. Wodehouse, i per això, des del seu encarcarament i contenció, fingeix que no l’importa, però no pot dissimular que està més content que unes castanyoles: l’editorial Periférica acaba de publicar la història de la seva vida, ‘Recuerdos de un jardinero inglés’, en traducció al castellà d’Ángeles de los Santos. ¡Ah, quina novel·leta tan deliciosa! Com reconforta, en aquests dies de semitancament i incertesa, perdre’s a les seves pàgines, lluny del soroll del món, entre narcisos, rododèndrons i magnòlies adormides a l’hora del crepuscle. I, sobretot, escoltar les perles de saviesa que va desgranant el Viejo Hierabs, per sobre de tot un individu digne. Diu que la vida s’assembla bastant a un jardí: tant li dones, tant reps; en un moment estàs tirat al terra i al següent t’eleves sobre les ales del matí. Paciència, tenacitat, gratitud: aquestes són les seves divises.