Ducan Ward i Varvara debuten amb l’OBC

L’OBC inaugura la temporada d’hivern aquest dissabte apostant pel director musical i compositor Duncan Ward (Kent, 1992) i la pianista russa Varvara (Moscou, 1983). La intèrpret, la qualitat de la qual ha pogut disfrutar el públic català en recitals o concerts a duo, té moltes ganes de tocar el ‘Concert núm. 3 per a piano i orquestra’ de Bela Bartok, una obra que fa temps que prepara i ha caigut dues vegades de la seva agenda a causa de la pandèmia. Composta als EUA, aquesta última obra de Bartok reflecteix l’enyorança de la seva terra. «Estic enamorada d’aquesta peça. Cada nota està impregnada del seu amor per Hongria, per la música folklòrica i els paisatges del seu país, el seu amor per la naturalesa. És una obra que em toca la fibra», afirma la pianista.

‘Le tombeau de Couperin’ de Ravel i ‘Le cahos’, l’obertura de la suite ‘Les éléments’ de Jean-Féry Rebel completen un programa on destaca l’estrena de ‘Nostalgia of light, yearning for...’, una obra de la compositora catalana Núria Giménez Comas, inspirada en el poema ‘The sorrow of love’, de l’irlandès William Butler Yeats. «M’ha encantat descobrir el seu treball. És brillant. És una obra amb molts colors, textures etèries, suaus sons distants, romàntics i preciosos solos distants, tot i que també hi ha moments fragorosos i dramàtics», afirma l’espigat Ward, l’harmoniós cos del qual és fruit de la seva passió pel patinatge artístic, disciplina en la qual va competir quan era jove. «És emocionant obrir una partitura per primera vegada i imaginar què signifiquen les notes, com sonaran i omplir-les de vida. Tot i que és molt difícil per a tots els músics perquè cal trobar la veu del compositor i la seva intenció», assegura després del seu últim assaig amb l’OBC.

Instint musical

Notícies relacionades

Un nazi a la Patagònia i un dictador que fingeix demència

Joshua Oppenheimer: "Ens dirigim cap a l’abisme, i se’ns acaba el temps per escapar-nos-en"

A Ward, amb una carrera ascendent, se’l veu segur, confiat i tranquil al podi, movent-se, gairebé ballant amb la música mentre es fixa tant en el conjunt de l’obra com en aquests petits però fonamentals detalls que fan que una peça soni divina. Va descobrir la passió musical gràcies a la seva germana gran. «Li van regalar un teclat elèctric i a mi em va fascinar. Vaig començar a jugar amb aquest instrument amb ganes de compondre una cançó per a la meva mare i vaig acabar fent un musical de dues hores basat en ‘Alícia al país de les meravelles’. El vaig compondre durant un estiu i al tornar a les aules al meu professor de música li va encantar. Ell no disposava de temps per muntar-lo i em va animar a encarregar-me de la producció. Així va ser com vaig començar a dirigir: muntant una big band, i fent audicions a professors i alumnes».

Als 20 anys va dirigir la seva primera orquestra professional, la London Symphony, i ha sigut assistent de Simon Rattle a la Filharmònica de Berlín, i després de dedicar els últims 10 anys a viatjar pel món i treballar amb destacades formacions, la temporada vinent s’estrenarà com a titular de la Filharmònica de Zuidnederland, a Holanda, la temporada vinent. «En aquests moments vull desenvolupar els meus propis projectes i tenir una sòlida i duradora relació musical amb altres formacions, perquè això et permet ser més ambiciós en la teva feina». També dirigeix òpera i s’implica en projectes molt diversos. «Soc molt eclèctic perquè la clàssica mai va ser un dogma a casa, no provinc d’una família de músics. Vaig créixer tocant molt jazz, vaig descobrir la música índia i em vaig implicar en un projecte musical solidari que em va permetre conèixer Ravi Shankar i estudiar amb ell, però també he treballat amb música africana».