‘Encara hi ha algú al bosc’, una obra de contrastos

A més de reflectir les atrocitats que van tenir lloc en la guerra de l’ex-Iugoslàvia, Encara hi ha algú al bosc fa reflexionar sobre l’actitud d’Europa davant el conflicte i sobre la necessitat que tenen les víctimes de viure amb dignitat. El muntatge, dirigit per Joan Arqué amb dramatúrgia d’Anna Maria Ricart, atrapa l’espectador amb una proposta canviant que juga al contrast, barreja el terror del conflicte als Balcans amb referències a la Barcelona olímpica.

Milers de dones van ser violades i obligades a tenir fills no desitjats que encara busquen respostes. Uns i d’altres necessiten ser escoltats i que es faci justícia. Teatre-document, projeccions, humor negre i música en directe es combinen en aquest muntatge amb una estructura que permet anar regulant la tensió. L’impacte i la cruesa apareixen sense necessitat de mostrar cap agressió física, sinó que es transmet amb la paraula i els records de supervivents, encarnats per una solvent Ariadna Gil i una convincent Montse Esteve al costat d’una polivalent Judit Farrés.

Amb l’actitud dels personatges, per la seva manera de parlar i els records, n’hi ha prou per reviure aquell infern que els culpables intenten enterrar o negar, com mostra un dels condemnats pel Tribunal Internacional Penal per a l’antiga Iugoslàvia, interpretat per Òscar Muñoz. Ell, igual que Farrés, es desdobla en diversos personatges, el del periodista i amic del fotògraf Jordi Pujol Puente, mort a Sarajevo.

Notícies relacionades

Jujol brillarà als actes de BCN com a capital de l’arquitectura

‘Sirat’, triada per l’Acadèmia per anar als Oscars

‘Encara hi ha algú al bosc’ retrata la hipocresia d’Europa –amb un xocant número coral i musical crític amb el paper dels cascos blaus i la creació de xarxes de tràfic de dones i nens– i denuncia la ferida oberta en un país on les dones tenen com a veïns els seus violadors. Una obra dura en la qual es palpa la por de les víctimes i la seva necessitat de no caure en l’oblit. A estones impacta i indigna, però sobretot obliga a pensar.

Curiosament, el muntatge coincideix a la cartellera amb dues peces també centrades en conflictes bèl·lics: ‘La guerra no té rostre de dona’, creada a partir de textos de la Nobel de Literatura Svetlana Aleksiévitx a la Biblioteca de Catalunya, i ‘Testimoni de guerra’, una peça de Pau Carrió inspirada en el premiat fotògraf Kevin Carter, que s’estrena a la Sala Tallers del TNC la setmana que ve.