Cine i política

Zombis ignorants al Capitoli

  • El grotesc assalt de dimecres té més en comú amb algunes fites de la comèdia idiota que amb els aparatosos ‘thrillers’ d’acció d’Emmerich i Fuqua

4
Es llegeix en minuts
Rafael Tapounet
Rafael Tapounet

Periodista

Especialista en música, cinema, llibres, futbol, críquet i subcultures

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Un té la convicció que totes les coses importants que passen als Estats Units ja havien passat abans a les pel·lícules fins que li arriba l’encàrrec d’escriure un article sobre els precedents cinematogràfics de l’assalt al Capitoli de dimecres 6 de gener, dia de l’Epifania (la paraula ‘epifania’ deriva d’un vocable grec que significa ‘manifestació’, però no entrarem ara en aquest jardí). I aquí comencen els dubtes, perquè si bé la indubtable transcendència política del succés i les seves greus repercussions empenyen a un a buscar referents en el fèrtil subgènere dels ‘blockbusters’ sobre amenaces a l’estabilitat nord-americana i la pau mundial, algunes de les imatges dels disturbis resulten tan grotesques que creix la temptació de pensar que tot l’assumpte té més en comú amb una comèdia especialment barroera que amb un musculós ‘thriller’ d’acció.

Allò d’atacar el Capitoli ja ho havíem vist a la pantalla, sí, però dut a terme d’una manera bastant més, diguem-ne, professional. A ’Assalt al poder’ (’White House Down’), pel·lícula dirigida pel testosterònic Roland Emmerich el 2013, un mercenari al servei de l’excap del servei secret presidencial (personatge interpretat per James Woods, conspicu partidari de Donald Trump) es disfressa de conserge i fa esclatar una bomba a la Rotonda que constitueix el cor físic i simbòlic de la seu del poder legislatiu federal. L’explosió mata desenes de persones i destrueix la icònica cúpula del Capitoli. Emmerich, per cert, tenia una experiència ben acreditada en fer saltar pels aires edificis emblemàtics de Washington DC; recordi’s que l’home ja havia destruït la Casa Blanca a ‘Independence Day’ (1996) i ‘El dia de demà’ (2004).

Al final (compte, que ve ‘espòiler’), tot resulta ser una conspiració ordida pel president de la Cambra de Representants, que ha muntat el sagramental per aturar la firma d’un tractat de pau amb un país de l’Orient Mitjà, però la superheroica intervenció del policia John Cale (Channing Tatum) desbarata els plans del brivall i condueix la pel·lícula cap a un final feliç en el qual sona l’‘Street Fighting Man’ dels Rolling Stones. Doblement feliç, doncs.

Mike Banning contra el món

Alguna cosa devia d’haver-hi a l’ambient a Washington DC el 2013, perquè aquell mateix any es va estrenar també ‘Objetivo: Casa Blanca’ (’Olympus Has Fallen’), d’Antoine Fuqua, en què un comando terrorista nord-coreà executa un sofisticadíssim atac a la residència de l’Avinguda Pensilvania amb el lleig propòsit d’obligar el president a detonar tots els míssils nuclears disseminats pel país a les seves respectives sitges, el que causaria una devastació inconcebible. L’encarregat d’evitar-ho i salvar el dia és l’agent del servei secret Mike Banning, un veterà exsoldat d’operacions especials amb recursos il·limitats a qui deixa el seu rostre l’actor escocès Gerard Butler.

L’èxit en taquilla de la pel·lícula va propiciar el naixement d’una franquícia cinematogràfica basada en els esforços del pobre Mike Banning per mantenir amb vida el president dels EUA i, de passada, salvaguardar l’ordre mundial. Fins ara ho ha fet amb èxit relatiu a ’Objetivo: Londres’ (’London Has Fallen’, 2016), de Babak Najafi, en què un traficant d’armes pakistanès fa volar l’abadia de Westminster i el Big Ben i liquida els caps de govern del Regne Unit, el Canadà, el Japó, França, Itàlia i Alemanya, per aquest ordre, i ea ’Objetivo: Washington DC’ (’Angel Has Fallen’, 2019), de Ric Roman Waugh, on el vicepresident del país s’alia amb el líder d’una milícia privada per intentar aconseguir el poder. Ja s’ha anunciat que ben aviat hi haurà noves calamitats.

Un home del president

L’assalt al Capitoli de dimecres va convertir Gerard Butler en ‘trending topic’ a Twitter per unes hores, però, la veritat, no sembla que l’agent Banning fos la millor opció per arreglar la situació; en primer lloc, per la seva provadíssima lleialtat al president, i, en segon, perquè la seva especialitat és enfrontar-se a perillosos terroristes internacionals, no a una horda d’estrafolaris supremacistes armats amb esprai antiossos i amb aspecte d’haver-se escapat de la pel·lícula ‘Zombies ignorantes’ (’Redneck Zombies’, 1987).

Notícies relacionades

De fet, si hi ha un agent de l’ordre a l’altura del desafiament plantejat pels manifestants trumpistes aquest és l’indescriptible tinent Frank Drebin d’’Agafa-ho com puguis’ (’The Naked Gun’, 1988), un dels cims indiscutibles de la comèdia absurda, el director de la qual, David Zucker, havia format part del trio responsable de ‘Top Secret!’ (1984), aquesta pel·lícula en què uns idiotes es disfressen de vaca per infiltrar-se en un lloc custodiat per vigilants armats (igual que l’altre dia al Capitoli, vaja).

A la segona part de la sèrie, ‘Agafa-ho com puguis 2 i 1/2’ (1991), Frank Drebin (Leslie Nielsen) es troba a la capital federal quan uns capitosts de la indústria energètica posen en marxa un complot per evitar que el president aprovi un decret que beneficiarà el sector de les energies renovables. En un moment de les seves esbojarrades indagacions, Drebin perd el control del tanc que està conduint (millor que no preguntin) i s’estavella contra un mur del zoològic de Washington, permetent que els animals s’escapin. Quan s’assabenta del fet, la comissària Brumford truca al tinent al seu despatx i li pregunta: «¿s’adona que per culpa seva la ciutat ha sigut envaïda pels babuïns?». A la qual cosa Drebin respon: «Bé, jo diria que això és culpa dels votants, ¿no?».