’Perfumes’: eau de Toilette

Aquest últim any hem estat més pendents que mai dels nostres nassos. Hem hagut de tapar-los perquè no entrés el virus i la pèrdua de l’olfacte es convertia en un símptoma nefast. Potser per això hem valorat més que mai aquest sentit en ocasions anestesiat i no deixa de resultar curiós que ara precisament s’estreni una pel·lícula com ‘Perfumes’ que convida a olorar i a respirar.

La seva protagonista és una prestigiosa perfumista (la sempre genial Emmanuelle Devos) que ha sigut injuriada en la professió per patir un episodi d’anòsmia i ara ha d’utilitzar el seu talent per fer desodorants de supermercat o imitar l’olor d’una cova paleolítica. Està enfadada, frustrada i atrapada en un món de fragàncies que l’aparten de les persones, fins que apareix Guillaume (Grégory Montel), un xòfer desastrós que necessita conservar la seva feina per aconseguir la custòdia compartida de la seva filla.

Notícies relacionades

L’Editorial de Cristina Villanueva: Celebrem la vida

Mor Quimet Pairó, el maître que servia Dalí i Josep Pla al celler de ca la Teta de Figueres

‘Perfumes’ no és una història d’amor, no obstant, té un alè romàntic. Potser perquè mentre es veu sembla que es creu una sinestèsia amb les aromes que s’insinuen, des de l’herba acabada de tallar, al J’adore de Dior passant per ambientador de cotxe. És en aquests detalls sensitius on la pel·lícula resulta més encertada. Fora d’això, adopta l’esquema de road movie encoberta en la qual dos personatges antagònics aprenen a entendre’s i respectar-se, perdent l’oportunitat d’endinsar-se en temes més afilats, com les relacions socials i el classisme que caracteritza la protagonista.

No ens trobem davant un Parfum, més aviat davant un Eau de Toilette. Lleugeret, sense gaires notes de profunditat i, això sí, amb un buquet exquisit, Emmanuelle Devos, que aconsegueix sense gaire esforç dotar de certa elegància a la pel·lícula.