Crítica de ‘Tyrannosaurus’: monstres amb sotana

Mentre van sortint a la llum nous casos d’abusos a menors, novel·les com ‘Tyrannosaurus’, de Guillem Frontera, reeditada per Club Editor, recorden que és una xacra que ve de lluny. L’escriptor mallorquí, que va estudiar en un seminari franciscà, va ser pioner amb aquest relat estremidor que es va poder publicar fins al 1977. La història de la seva censura —tal com explica Frontera a l’epíleg— és inaudita i mereixeria una altra novel·la.

A ‘Tyrannosaurus’ Frontera cristal·litza la por, l’angoixa i la solitud que pateix el protagonista, Miquel Moragues, quan ingressa amb 10 anys en un seminari, un microcosmos on regna la llei del silenci. Frontera, que acaba de publicar el volum de reflexions Quadern d’Ifitry, projecta en la naturalesa, omnipresent i exuberant, els estats d’ànim del nen que es va transformant a mesura que descobreix els racons d’aquesta presó, governada per adults psicològicament malalts. Un dels encerts del llibre és el retrat del capellà abusador, que es dedica a col·leccionar caixes d’una sèrie de monstres d’abans del diluvi. La seva afició per la pintura serà l’excusa ideal per atraure les preses a la cel·la que tancarà amb clau. El seu zel perquè aquests «angelets» no caiguin en el pecat mantenint entre ells relacions «contra natura», li fa perdre el món de vista. Respecte als abusos, tot són sospites, deduccions, indicis que Miquel intenta descodificar amb la seva innocent mirada infantil. El silenci també pesa aquí. Més de 40 anys després, Tyrannosaurus apareix com una història sòlida que continua vibrant amb l’empenta d’una prosa poètica en què cada paraula té el seu pes just.