Daniel Calparsoro «L’èxit és d’uns quants, els altres s’han de conformar amb mirar»

Sembla que amb aquesta pel·lícula hagi volgut tornar als seus orígens.

És un univers al qual sempre m’agrada tornar perquè em sento molt còmode. Tant ‘Salto al vacío’ (1995) com ‘Hasta el cielo’ han volgut reflectir el seu moment. La primera era més crua, s’havia acabat la gran celebració de la democràcia i es vivia un moment de desencant. Ara tenim una altra visió de les coses i per això l’ambició es converteix en l’element fonamental. Això d’arribar a dalt de tot en el mínim temps possible i saltant-se totes les regles.

És una pel·lícula molt connectada a la joventut i a la cultura urbana.

Té aquest esperit eixelebrat, de viure-ho tot al límit i al màxim. Volíem, en aquest sentit, donar-li un aire molt fresc, per això, a més de comptar amb actors amb experiència professional, vam fer un càsting pels barris de Madrid i curiosament els intèrprets que més ens van interessar formaven part de l’escena trap o rap, com Ayax, Dollar Selmouni, Jarfaiter, Ramseys, Carlytos Vela i Rukeli. La banda sonora és de Carlos Jean i inclou cançons de C. Tangana i DJ Nano.

¿Podríem considerar-la una pel·lícula sobre quinquis contemporanis?

Podríem dir-ho així, tot i que el cine quinqui no ha sigut una referència directa a l’hora de fer-la. Però, per descomptat, sempre ha estat allà, al meu cap, perquè m’interessa molt i aquí trobem espais (el descampat) o trets definitoris pels quals es pot establir un paral·lelisme. No obstant, jo observo una enorme diferència: els personatges del cine quinqui actuaven des de la desesperació, el que feien corresponia més a un crit punyent, eren autodestructius i impulsius. I per descomptat hi havia drogues dures. En canvi, a ‘Hasta el cielo’, els xavals formen part de grups organitzats, tenen advocats que els diuen el que han de fer i el que no poden fer per no anar a la presó, i tenen un objectiu, enriquir-se i integrar-se a la societat. I els quinquis el que volien era desintegrar-la. En aquesta pel·lícula, a més, no apareix el consum de drogues, només formen part de la narració com una manera de guanyar diners.

A ‘Hasta el cielo’ també trobem el Calparsoro de les escenes d’acció perfectament executades, com passava a ‘Combustión’ o ‘Cien años de perdón’.

Volia que fos una pel·lícula entretinguda, molt visual, amb escenes espectaculars. Són els atracaments, les persecucions de cotxes i fins i tot un robatori en un ferri a alta mar. Fonamentalment és un thriller, una pel·lícula de gènere negre amb un rerefons i un missatge social. Hem intentat arrelar el relat a la realitat inspirant-nos en atracaments que han succeït de veritat.

La cultura de l’èxit, el materialisme, fer-se el guai a Instagram també estàn presents.

Tot això va estar en l’origen del projecte, que he escrit juntament amb Jorge Guerricaechevarría. Si t’hi fixes, la cultura de l’èxit ha sigut molt invasiva, però aquest èxit és només d’uns quants, mentre que els altres s’han de conformar amb mirar. I clar, es va generant un ressentiment, ràbia social. Hi ha joves que també volen tenir el cotxe de Cristiano Ronaldo. El món dels futbolistes, per exemple, amb tots aquests milions que gasten xoca amb el dels xavals que no tenen res i això genera un desequilibri, un somni pervers.

Una cosa que suposo que amb la pandèmia i la crisi econòmica augmentarà.

Amb la pandèmia ni t'explico. Quan en sortim, que serà més aviat del que creiem, la gent estarà molt perjudicada a nivell laboral. I hi haurà generacions senceres que ho tindran molt complicat. Se socialitzarà la pobresa. I això és terrorífic.

Estrenar en aquests moments també és complicat.

Jo estic molt content de poder estrenar per fi a les sales. S’ha retardat en diverses ocasions i tenia por que al final hagués d’anar a plataformes.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

¿És vostè antiplataformes?

No, jo crec que les plataformes ens estan donant molt joc i molta feina. I espero que les dues coses siguin complementàries. No crec que calgui escollir entre una cosa i l’altra, perquè les dues estan molt bé. Però aquesta pel·lícula està pensada per a la pantalla gran, la vaig fer així pensant en la imatge, el so, la força, el vertigen. És molt disfrutona.