’Como sobrevivir al mundo material (Kajillionaire)’: tics que deixen pòsit

La tercera ‘dramedia’ de Miranda July s’assembla a les que va dirigir anteriorment –‘Tu, yo i todos los demás’ (2005), ‘El futuro’ (2011)– no només perquè retrata personatges que busquen alguna forma de connexió humana i que per a fer-ho són incapaços de comportar-se d’una manera considerable com a normal; també pel seu potencial per dividir els espectadors entre els qui celebren l’agressiva estilització de la cineasta i el seu menyspreu per les convencions narratives com a una cosa enginyosa i audaç i els qui consideren aquest mètode insofriblement afectat i pretenciós.

És cert que, mentre observa una jove enfrontada a l’impuls de trencar l’estranya bombolla que els dos paràsits socials que té per pares han construït per a ella, la nova pel·lícula passa bona part del seu metratge esforçant-se per ser excèntrica i delectant-se en tics formals com el ritme comatós, els diàlegs pronunciats amb monotonia i les interpretacions amanerades. Malgrat això, suposa un canvi en l’obra de July, perquè en aquesta ocasió la directora s’absté d’aparèixer en pantalla però, sobretot, perquè arribat el moment els tics es fan a un costat per deixar que prenguin forma diverses observacions interessants sobre la tirania de les famílies, la vacuïtat de la vida moderna i la por que fa la franquesa emocional, i perquè en el procés aflorin una calidesa i una tendresa genuïnament commovedores.