¿Tu doblegues la punta de la pàgina?

Aquest mateix dissabte, amb els finestrals oberts de bat a bat, les donzelles es trobaven desempolsegant la biblioteca de l’hotel –15.000 volums enquadernats en vitel·la–, quan el primer majordom, Mister Stevens, va obrir les portes corredisses i, amb les mans a l’esquena de la levita, va formular una pregunta tonta, com qui llança un penic a l’aire: «Noies, ja que presumiu de llegir tant, ¿vosaltres sou de les que doblegueu la punta superior de la pàgina per recuperar després el fil?». A aquest senyal alguns l'anomenen «escapulari». D’un salt, la Sally, la més novel·lera de les criades, va baixar de l’escala de mà, va nuar el davantal amb volants a la cintura del senyor Stevens, li va entregar el plomall i es va posar a llegir un llibre en veu alta, com si fóssim en una abadia medieval. Fins i tot el fantasma de la biblioteca es va asseure a la butaca d’orelles a escoltar.

Es tracta de ‘Breve historia del marcapáginas’, de l’italià Massimo Gatta, expert en història de l’edició, una ‘delikatessen’ acabada de publicar per Fórcola, amb traducció d’Amelia Pérez de Villar (‘Dickens enamorado’) i pròleg de l’expert holmesià David Felipe Arranz. Un llibre que rastreja aquests estris senyaladors, que poden ser de pell, de plata, d’ivori, de fusta, de plàstic, de paper o metall. O una flor. O una fulla per deixar-la assecar entre les pàgines, com va agafar per costum Gabriele d’Annunzio.

El més antic, de cuir

Notícies relacionades

Més vendes en un Comic Barcelona que ha registrat 110.000 visites

Sols i amb una discapacitat

Pel llibre hem sabut que el marcapàgines més antic del qual es té notícia, fet de cuir, es va trobar a Egipte, entre les ruïnes d’un monestir copte del segle VI d. C. I que el primer testimoni del seu ús s’atribueix a un impressor de la reina Isabel I d’Anglaterra, que cosia una cinta de seda en la capcinada dels exemplars perquè la sobirana pogués trobar de seguida el fragment que li interessés. Riem molt amb l’anècdota del bibliotecari florentí Antonio Magliabechi, tan erudit com porc, qui, com que no deixava de llegir ni per menjar, col·locava al llibre el primer que tingués a mà, ja fos un areng o una rodanxa de salami.

En suma, un assaig deliciós que eleva a símbol aquest objecte que assenyala el lloc on es va interrompre la lectura amb el propòsit «de no perdre el rastre del nostre pas, com a lectors, per l’ànima del text». Una cosa així com fixar una cita amb l’amant.