'Patria', un trencaglaç contra el trauma anomenat ETA

Fernando Aramburu va començar el procés d’escriptura de ‘Patria’ poc després que ETA anunciés el final de la violència el 20 d’octubre del 2011. Van cessar els atemptats i ell, que havia seguit molt de prop el recorregut de la banda armada en la seva literatura, va poder per fi fer una foto fixa del conflicte, sense soroll de fons i en forma de novel·la. Una foto que en l’imaginari popular va camí de ser respecte al conflicte basc com la de la nena que corre despullada i espaordida per a la guerra del Vietnam. I certament no va ser la primera novel·la basca que prestava atenció a les víctimes, ni, per descomptat, la primera que es preocupava del tema. Altres autors d’expressió basca, com Ramon Saizarbitoria, ho havien fet abans –la seva novel·la ‘100 metros’ es va publicar el 1976–, però les fronteres idiomàtiques i editorials no van poder salvar-se llavors.

El llibre d’Aramburu, 37 edicions i prop d’un milió de llibres venuts, va marcar un abans i un després. Va deixar de ser només una novel·la per transcendir a fenomen. Des del seu domicili alemany a Hannover, Aramburu, que acaba de publicar els assajos memorialístics ‘Utilidad de las desgracias’ (Tusquets), assegura que no té un termòmetre per mesurar el possible rancor de l’actual societat basca, però que sempre li ha resultat molt més fàcil detectar el dolor. «Només s’han d’escoltar o llegir els missatges que difonen sovint els que el van patir», assegura.

Tendència literària 

Amb dues importants novel·les sobre el tema com ‘Twist’ (2013) i ‘La voz del Faquir’ (2019), Harkaitz Cano (Lasarte, 1975) compara ‘Patria’ i la seva capacitat per obrir una bretxa literària per a les lletres basques amb un «trencaglaç mediàtic del tema basc». Després de la seva aclaparadora recepció percep una tendència, no només per als productes audiovisuals, sinó també per a la literatura. «No sé a què obeeix l’èxit de ‘Patria’ –assegura Cano–. És veritat que el llibre té afany de metàfora totalitzadora que serveix perquè el lector que ho va viure de lluny pugui entendre-ho o perquè el que ho va viure de prop senti una catarsi. De tota manera, desconfio de les sèries, em sembla que simplifiquen massa, que deixen poc lloc a la complexitat de la literatura».  

L’escriptor i crític Iban Zaldúa (Sant Sebastià, 1966), autor de ‘Como si todo hubiera pasado’, 42 contes sobre el conflicte que ell sol anomenar ‘La Cosa’, constata que ‘Patria’ ha posat en marxa un cert moviment que és difícil de percebre en castellà en la seva totalitat perquè afecta més la literatura en eusquera actual. «Autores com Katixa Agirre o Aixa de la Cruz, gent nascuda als 80 que va viure la fase més depressiva i decadent d’ETA i la ‘kale borroka’, en són un bon exemple, però n’hi ha molts més». I tot i que no espera grans novetats en el terreny de la ficció per als pròxims anys – «perquè es poden donar ara de la mateixa manera que es podien donar abans amb ETA»– sí que creu que augmentaran els llibres de tipus autobiogràfic o memorialístic. «Confessions de membres de l’organització o gent que pagava impostos revolucionaris i s’enfrontava a la mort». ‘El comensal’, en què Gabriela Ybarra va relatar la mort del seu avi en mans d’ETA, en seria un bon exemple.

Girar full

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Tant Zaldúa com Cano, que van viure el conflicte a peu d’obra, constaten la sensació que la societat basca posterior a ETA ha volgut girar full molt ràpidament. «Al meu taller de lectura, alguns joves es mostren cansats del conflicte, el perceben com una cosa antiga, no desitgen afrontar un sentiment de culpa», diu Zaldúa, que adverteix que hi ha encara molt tema pendent per a la societat basca, «sobredesenvolupada i turbocapitalista», amb moltes arestes encara per portar a la literatura. «La gent que avui té 20 anys no sap qui era Miguel Ángel Blanco o què va passar el 3 de març de 1976 a Vitòria, i per tant no se senten interpel·lats».

Molt més contundent es mostra Aramburu, des d’una posició molt crítica. «No percebo una voluntat social majoritària de donar-li un tancament pedagògic a la història que vam tenir», diu, i afirma que no li consta que s’hagi produït una trobada, un congrés, un acte reparador a aquest efecte. «El que veig és que el projecte en nom del qual ETA assassinava persisteix i que les reivindicacions de les seves nombroses víctimes no reben l’atenció deguda. Quant a la literatura, no crec que els seus possibles cultivadors es puguin queixar de falta de material narrable».