BARCELONES

De flors i pingüins

Alejandro Palomas, premi Nadal el 2018, publica un poemari escrit en el silenci de Terra del Foc

De flors i pingüins
Es llegeix en minuts

Buscant una floristeria per a la foto, acabem sota l’emparrat d’una buguenvíl·lea, la que va plantar la florista Maria Ponsà fa 16 anys en un escocell davant el seu establiment, a la cantonada de rambla Catalunya amb Còrsega. Sense gaires esperances de sobreviure, l’esqueix va acabar convertit en un arbre majestuós a base de temps, aigua i afany. El mateix passa amb l’amistat i la poesia, el binomi del qual beuen aquestes línies. I el decorat vegetal, ¿per què? Doncs perquè el nou poemari d’Alejandro Palomas es titula ‘Una flor’ (Letraversal), i perquè l’autor barceloní es va criar precisament a la floristeria que regentaven la seva mare i la seva àvia, La Pimpinela, on de nen li van assignar la responsabilitat de treure les espines a les roses. En certa manera, a això s’ha dedicat en la vida.

Premi Nadal per ‘Un amor’ (2018) i Nacional de Literatura Infantil y Juvenil (2016), a Palomas se’l coneix sobretot per la seva obra en prosa, tot i que cultiva la poesia des de sempre, a poc a poc, amb la veneració de qui entra descalç a un temple. Sap que el poema és «una casa que fa bé i refugia bé», un cau càlid en temps d’intempèrie en què et pots mostrar sense màscares: «‘He dedicado los primeros cincuenta años de mi vida/ a despellejarme la infelicidad de la infancia’». Un xaval a qui li robaven el berenar durant l’esbarjo, un nen convençut que el pingüí Pondus, amb una bufanda vermella, seria el seu únic amic. Per això, on vulgui que vagi, l’escriptor es desplaça amb el vell conte a la maleta, l’exemplar de 1967 que li va regalar la tieta Núria, bibliotecària.

A la portada del poemari apareix una flor, similar a una rosella, amb una tija que es converteix en ganivet, una ambivalència en Palomas gairebé identitària: d’una banda, l’Alejandro solar que es mostra al món; per l’altra, la ferida, l’ombra. «‘No he sido farero./ Llegué tarde al manejo de la luz’».

Còmplice i conspiradora

‘Una flor’ està dedicat a la seva amiga l’editora Belén Bermejo, còmplice i conspiradora, morta aquest estiu –quina temporada de pèrdues–, abans que pogués veure el llibre imprès (la Belén detestava llegir en PDF). Ella, de les primeres lectores a confiar en la seva veu, el va posar en un compromís durant una de les seves múltiples xerrades: ¿què va ser primer el poeta o el poema? De tornada a casa, al tren, contestant per escrit a la pregunta, va brotar la llavor del llibre.

Notícies relacionades

No deixa de ser curiós que acabés l’obra en un paratge on regna el silenci i no creix cap flor, un lloc que és pur espai, on «no has de demanar permís per encaixar»: Terra del Foc, a la Patagònia xilena. Fins allà va viatjar seguint els passos de la biòloga alacantina Josabel Belliure, especialista en el pingüí emperador. Fruit d’aquella estada en una reserva natural, de les converses entre científica i poeta, una productora es va animar a rodar un documental titulat ‘Vínculo’. El temps ho acaba posant tot al seu lloc: el pingüí Pondus el va portar a la fi del món; les flors de la infància, al refugi del poema.

Resistir és vèncer

Del viatge a Terra del Foc, Palomas va tornar, a més, amb la idea d’un assaig sobre Ernest Shackleton després de l’enfonsament del barco ‘Endurance’ en el tercer viatge a l’Antàrtida de l’explorador. ¿Què passaria pels caps dels 28 tripulants durant els dos anys que van estar aïllats?

Temes:

Barcelones