David Broza: «La guitarra espanyola per mi sempre va ser 'la guitarra'»

David Broza era un noi d’uns quinze anys quan, en el trànsit dels 60 als 70, els herois de la guitarra elèctrica van emprendre la seva conquesta del món, però ell es va decantar per la versió clàssica de les sis cordes, de caixa i tacte de niló, la millor còmplice en les seves peripècies en autoestop. «Vaig començar a viatjar per Espanya i per Europa, i la guitarra espanyola va ser per a mi ‘la guitarra’, perquè m’ho donava tot, des de la distorsió fins a la més extrema dolçor», revela el trobador israelià, que va viure a Madrid dels 12 als 19 anys i que dedica a aquest instrument el seu nou àlbum, ‘En Casa Limón’, fruit de l’entesa amb el productor Javier Limón.

El tracte entre els dos músics ve de lluny, ja que Limón va firmar les tasques tècniques de ‘Párking completo’ (2004). Però aquest disc és una altra cosa: el primer del tot instrumental de Broza, la qual cosa va fer dubtar el seu còmplice d’estudi. «Després de la mort de Paco de Lucía, el Javier no es veia amb ànims de treballar amb cap altre guitarrista», revela el cantautor. «Però després de pensar-s’ho va concloure que la meva guitarra era molt diferent de la del Paco, que no era flamenca, perquè el meu punt de vista és un altre». Citats a l’estudi de Limón a Madrid, l’estiu del 2019, Broza va percebre en la gravació «un ambient molt familiar i íntim, gens industrial», i d’aquí ve aquest títol del disc amb sabor de llar.

El rastre flamenc

‘En Casa Limón’ obre un ampli espectre de climes i cadències: introspecció amb vistes a Orient, classicisme a ritme de vals, pessics de swing i de jazz, coquetejos amb el flamenc (escolteu ‘Burlería’). Broza creu que la seva manera de fer «no pertany a cap cultura musical» més enllà, en tot cas, de la del cantautor o ‘singer-songwriter’, que va de Pablo Guerrero a Jackson Browne, dos dels molts músics amb qui ha col·laborat al llarg de la seva carrera. «Ja tinc 65 anys i visc tota la música que ha marcat la meva generació». Amb honors per a Serrat, a qui va dedicar el 1983 un àlbum sencer, ‘Haishá sheiti’ (‘La dona que jo vull’), que oferia adaptacions de les seves cançons a l’hebreu a càrrec del poeta Jonathan Geffen i que va protagonitzar un fenomen de vendes a Israel.

Passats tants anys des de la seva residència a Espanya, la vida l’ha anat portant de tornada a força de crear vincles amb músics d’aquest costat del Mediterrani: Javier Ruibal, Luis Pastor, Niño Josele... Confessa fins i tot certa enyorança. «Sempre vull ser allà on no soc. Al viure ara a Nova York, parlo poc castellà, però quan ho faig em sento molt a casa», confessa. Allà era ell, al seu apartament, el 17 d’agost del 2017, quan l’eco de la tragèdia va creuar l’Atlàntic. Circumstància de la qual surt una de les peces més emotives del disc, ‘Tears for Barcelona’. «Per mi, aquesta ciutat sempre va ser la capital de l’art, barreja de les cultures d’Europa i del Mediterrani», ressalta. «Vaig començar a tocar aquest adagi i no em vaig aixecar de la cadira fins que la vaig acabar. Estava en xoc. No ho vaig elegir; és on em va portar l’ànima».

El segell Contreras

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Tot i que ell sempre ha utilitzat la guitarra per acompanyar la seva veu, al nou àlbum posa els seus puntejos en primer pla, valent-se dels instruments que li va cedir Limón i del seu estimat exemplar de Contreras. ‘En Casa Limón’ està dedicat a Manuel Contreras i al seu fill Pablo, els grans constructors de guitarres, tots dos ja morts, i Brossa ha arribat a pensar que aquests instruments eren «massa bons» per a ell. «Perquè soc bastant brut i rocker tocant, i colpejo la guitarra, i faig que pateixi molt», confessa. «Una vegada, el Manuel va venir a veure’m i es va quedar espantat al veure’m tocar, però a l’acabar em va dir: ‘David, tu ets com un futbolista, que fas el que faci falta per fer el gol, i a tu aquesta guitarra et serveix per a això’. Em va donar la seva benedicció».

Capaç d’expressar amb les sis cordes la més profunda sensibilitat poètica i d’inventar-se bruscos moviments poc ortodoxos, Broza no se sent «a la mateixa lliga» que solistes del calibre de «Paco de Lucía o Tomatito, aquests genis», perquè el seu llenguatge és un altre. «Crec que he inventat un estil que és meu i m’hi sento còmode. Aquests guitarristes i jo tenim mares diferents, però la mateixa ànima», reflexiona. I percep canvis íntims després d’aquests mesos de confinaments i vida amb alentiment.  «Alguna cosa ha canviat dins de mi, com si hagués tirat l’àncora. Els músics estem experimentant una metamorfosi: a veure quan podrem salpar de nou».