24 nov 2020

Anar al contingut

ELS DISCOS DE LA SETMANA

Crítica de 'Letter to you', de Bruce Springsteen: el seu millor àlbum possible

Aquest treball no és un nou 'Born to run', però sí el disc revitalitzador d'un Boss que emociona portant el rock'n'roll a l'última frontera adulta del braç de l'E Street Band

Els nous àlbums d'Open Mike Eagle, Artemis, Songhoy Blues i Ergo Pro també ressenyats

Jordi Bianciotto / Juan Manuel Freire / Ignasi Fortuny / Roger Roca

Crítica de 'Letter to you', de Bruce Springsteen: el seu millor àlbum possible

 
ítem

Letter to you ★★★

Bruce Springsteen

Sony Music

ROCK

Tot va a favor que la tornada de Bruce Springsteen sigui saludada com el Setè de Cavalleria al rescat de la humanitat: obra de relleus sonors èpics, retrobament amb l’E Street Band, portadora de versos reconfortants ara que notem com el terra es mou sota els nostres peus. I sí, ‘Letter to you’ és un molt bon disc (doble en vinil) a què no li convenen les hipèrboles valoratives, perquè ni necessita que exagerem les seves virtuts per disfrutar-lo, ni és just projectar sobre ell les nostres necessitats emocionals acumulades.

És Bruce i el seu ‘gang’, tots rondant els 70, fent del rock’n’roll un llenguatge encara excitant i creïble, adaptant-lo a un punt de vista tardoral enrarit per l’aroma a mort, que transfereix un pòsit colpidor a algunes cançons mentre que a d’altres els injecta una urgència vital. Les defuncions d’éssers estimats esperonen l’àlbum en un ‘ara o mai’ advertit sense embuts a ‘One minute you’re here’, obertura que traça un pont amb les interioritats de ‘Western stars’ (2019), el defensable àlbum que va elaborar fora de l’òrbita dels ‘E streeters’.

La banda de la seva vida

És possible que no només els fans necessitessin un gran àlbum del Boss amb la banda de la seva vida, sinó també el mateix Bruce i els seus, i això pot donar a ‘Letter to you’ un aire de rèplica ansiosa de les altes cotes del passat. Però, ¿no és potser un signe dels grans, citar-se ells mateixos, a qui sinó, perquè la seva obra i el seu trajecte constitueixen un tot, inspirador i únic, emocionant fins i tot a través de l’autoreferència?

És clar que abunden aquí els senyals que connecten amb el passat, però les cançons no estan tallades per patrons clònics. No hi ha bojos intents de crear un altre ‘Thunder road’; només gestos que inspiren confiança i irradien el sabor de casa de la manera que només ells saben, des dels passatges al piano de Roy Bittan fins al saxo de Jake Clemons marcat des de les altures per l’oncle Clarence. No és impostura: són valors de família. Al servei de cançons que poden evocar actituds de períodes específics (1978-80 a la dúctil ‘Burnin’ train) o desenvolupar arquitectures renovades: ‘Last man standing’ és molt Bruce segle XXI.

Quedaran les cançons, com les tres que afloren, per fi, des de la seva escriptura dels 70 (la millor, ‘If I was the priest’, més enllà del dylanisme i l’espessor narrativa), i l’encert de ‘The power of prayer’, amb la seva mística creixent, el viatge de plaer a ‘Land of thousand guitars’ i un ‘Ghost’ a tot tren. Balanç de notable alt. Ni obra cabdal, ni menys encara una decepció, que potser cregui qui apugés massa les expectatives i confongués la seva necessitat amb l’actual moment de l’artista. El temps no només ha canviat el Bruce: també a tu, que mai podràs tornar a sentir el mateix que quan vas escoltar ‘Born to run’ per primera vegada. Jordi Bianciotto

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

 
ítem

Anime, trauma and divorce 

Open Mike Eagle

Auto Reverse

HIP-HOP

El raper indie Open Mike Eagle mai ha eludit del tot les qüestions més personals, però aquest nou disc té elements de catarsi. És una celebració del poder de l’anime, però, sobretot, la crònica rimada d’un any marcat per un trauma infantil i el divorci de la que va ser la seva dona durant catorze anys. Malgrat la temàtica, Eagle no perd l’humor (culpa ‘Black mirror’ del final del seu matrimoni), ni busca el so monocromàtic en lloc d’un de variat i brillant. Juan Manuel Freire

ítem

 

Artemis ★★

Artemis

Blue Note

JAZZ

La imponent pianista Renee Rosnes la va posar en marxa, però en aquesta aliança de primeres espases del jazz nord-americà totes componen, arreglen i donen caràcter al resultat. La trompetista Ingrid Jensen rearma amb sofisticació una cançó de The Beatles, la bateria Allison Miller imprimeix múscul, la clarinetista Anat Cohen proposa un melancòlic ‘Nocturn’, McLorin Salvant fa seva ‘It’s Magic’ de Stevie Wonder... Classe i energia en moltes direccions diferents –potser aquesta sigui l’única pega– per al debut d’aquest supergrup. Roger Roca

 
ítem

 

Dogma ★★

Ergo Pro

Autoeditat

RAP

‘Dogma’ és el treball que ha d’aixecar aquest talentós jove de l’extraradi madrileny d’ascendència nigeriana al nivell de reconeixement que li correspon. Promesa de present, desplega un rap estricte i cru –sense fer fàstics a l’experimentació– amb rimes que mostren la vida d’un jove de barri, històries personals, sense ficcions. La discriminació racial, formar part d’una generació que sobreviu castigada per una crisi rere l’altra... Motius li sobren. -Ignasi Fortuny

 
ítem

 

Optimisme★★

Songhoy Blues

Transgressive-Pias

ROCK

Aquest grup de Mali, que s’ha fet amb Damon Albarn, Julian Casablancas i Iggy Pop, rebenta les costures del blues del desert apujant el volum de les guitarres i casant els seus cicles hipnòtics amb furiosos ‘riffs’ hereus d’Ali Farka Touré, cadències ‘funky’, tràngols invasius i rampells de pur hard rock (escoltin la devastadora peça d’obertura, ‘Badala’). El fonamentalisme islàmic l’assetja, però Songhoy Blues no retira el seu somriure guanyador, com reflecteix el títol de l’àlbum. J. B.