Històries mínimes

L’entrada al concert era lliure, ja que el jardí funciona com a bar. Fins i tot els que només passaven per allà treien el cap per si quedava alguna taula lliure. Ni una. Familiars, veïns i seguidors del grup s’havien agafat els millors llocs. La cara de derrota dels que es van quedar fora era un poema. D’uns trenta anys i jubilats sabien que se’ls escapava un bon pla: vermut, sol de tardor i música en viu amb un grup del barri. Alguns es van quedar una estona escoltant al carrer. D’altres es van donar per vençuts. Una jove es va colar a la carrera i va ser interceptada per l’amo de l’establiment.

Abducció en minut i mig

Tronco està pastant un repertori de cançons breus i lleugeres que esbossa sentiments complexos. Algunes, com Abducida por formar una pareja, sintetitzen plantejament, nus i fals desenllaç al títol. I amb aquesta va arrencar el recital sense més instruments que la guitarra acústica de Fermín. La mare, l’àvia i els oncles aplaudien a la taula de la dreta. Davant el duo, dos cosins i 50 espectadors més. Darrere, més taules ocupades per famílies. A l’esquerra de Fermín, un nen feia ballar dos Yoda de peluix.

L’anar i venir de públic cap a la barra, massa pròxima a l’escenari, no ajudava a concentrar-se. Fermín estava relaxat però animat. Conchita, nerviosa i amb ganes d’anar al gra. Els germans Herrero portaven sorpreses: una adaptació al castellà del One day de J. Balvin, Dua Lipa i Bad Bunny –Conchita en llegia la lletra en una llibreta– i una altra de C. Tangana. Per ara, les versions no són el seu fort. En canvi, quan se centren en el seu et fan pensar en un idil·li entre Jeffrey Lewis i Lorena Álvarez perquè a més de les lletres que Conchita aporta a Tronco, Fermín despunta ja amb les seves pròpies composicions.

Mesos enrere, Conchita va estar en contacte amb un positiu de coronavirus. Es va posar el termòmetre: estava a 37.1. I va compondre ‘Delirios de la fiebre’. «Tant de bo passi aviat el 2020», diu la tornada. Una altra d’aquestes escenes quotidianes amb les quals és tan fàcil sintonitzar. «I aquesta és la cançó», va dir a l’acabar-la. Perquè, més que interpretar-les, Tronco exposa les seves cançons com qui ensenya un jersei de llana que acaba de teixir. I, de la mateixa manera, el seu concert més aviat semblava un taller informal sobre com formar un grup casolà. Després de tocar una cançó composta amb un sol acord, Fermín va proclamar que el seu posicionament polític era justament aquest: animar la gent a compondre cançons d’un acord. Ho va dir mig de broma. Però també ho va dir mig seriosament.

«¡Tranquils, som unitat familiar!», va fer broma després per justificar que deixés tocar la seva guitarra a la seva germana. Tampoc és que el clima a Mucha Masia fos de pànic coronavíric. «No m’acabo de relaxar», reconeixia la Conchita. I el Fermín en va tocar una altra de les seves. Era ‘Amigos’, composta també en ple confinament i que esmenta a 46 amics i amigues que enyorava en aquests mesos d’escassa vida social. Per la cara d’alguns espectadors, o coneixien als citats o eren ells. Els aplaudiments van deixar clar que la cançó toca os.

El copister de confiança

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Quan va acabar l’actuació, Conchita va agafar la jaqueta, les llibretes i va córrer a parlar amb la seva mare i la seva àvia. De fons ja sonava Family. Fermín, mentrestant, treia a la venda el catàleg de vinils i fanzins. Perquè en aquesta època de confinament cultural, un concert també és una oportunitat per vendre discos. Un dels que va passar a comprar era el dependent de la botiga on Conchita porta a fotocopiar els seus fanzins: ¡el seu copister de confiança! Després de tants anys, es van presentar oficialment en aquell concert.

Al final, el duo va facturar gairebé tants diners venent discos que amb el caixet. I sumant les monedes del pot de donacions que hi havia a la barra, es van emportar uns 250 euros. El hostel els en pagava 120, xifra que assumeixen que potser contribueixi a precaritzar el sector, però que van acceptar amb l’objectiu de col·laborar amb amics de veritat, d’ajudar a negocis locals amb qui tenen bona relació i, sobretot, de contribuir a què passin coses al seu poble. Per això mateix Sarai i Gabri van decidir organitzar el concert. I per això aquell dilluns amb la Conchita i el Fermín va ser una altra d’aquestes històries mínimes que deixen pòsit.