Cinc claus per prendre la temperatura a la febre Ferrante

Avís: aquest article no pretén afegir cap dada al ja tan esmentat misteri Elena Ferrante, l’escriptora italiana que més ven al món, la més adorada per les seves lectores –sí, majoritàriament ho són– i que, no obstant, o potser precisament per això, amaga la seva identitat. Ser popular sempre desperta suspicàcies, per això bona part de la crítica italiana arrufa el nas davant el seu nom. 

Ferrante, ja se sap, podria ser la traductora Anita Raja, com va apuntar un periodista el 2016, però no hi ha hagut confirmació. Així que el millor és acceptar el joc com el presenta l’autora (si és que es tracta realment d’una dona, una sospita que l’adoració de les seves lectores considera anatema): el que importa de veritat no és el seu rostre, ni els detalls de la seva vida, ni les promocions dels seus llibres. El que importa és la seva literatura despullada de tot el que no sigui el propi text. Aquesta tardor ha arribat a les llibreries el nou llibre d’Elena Ferrante, ‘La vida mentidera dels adults’ (La campana) que compleix el repte de publicar-se després de l’aclamada tetralogia ‘Dues amigues’ i porta la promesa implícita de ser l’inici d’una nova sèrie. A això cal sumar la sèrie d’HBO, ‘La amiga estupenda’, que posa cara als personatges de Lenù i Lila.

Apuntem aquí cinc claus per entrar o aprofundir en els llibres de Ferrante.

La dona no neix, es fa

Si hi ha un argument que és central en la tetralogia protagonitzada per Lenù i Lila i va camí de ser-ho en l’última novel·la, és el del creixement físic i mental dels seus protagonistes, sempre dones, al llarg dels anys. Des de la infància, on els afectes sembla que són més clars, fins a convertir-se en dones fortes i decidides. És evident que la voluntat explícita de l’autora no és feminista, això és, reivindicativa, però als Estats Units, on ha tingut una recepció aclaparadora, les lectures en aquesta clau s’han multiplicat. Per la seva editora, María Fasce, val la pena aturar-se en el tractament del sexe de l’autora, molt allunyat dels estereotips sentimentals: «Les seves dones són capaces de riure de l’impacte romàntic que tenen en els homes mentre contemplen, per exemple, la commoció que suposa tocar el genoll a un noi». De la mateixa manera, les seves dones tampoc són el reflex d’una maternitat idíl·lica. «Tenir un fill –o més aviat, una filla– és com ingressar en una presó per a elles», explica Fasce recordant com en ‘Un mal nom’ Lila assegura que els embarassos obeeixen a un complot dels homes per sotmetre les dones.  ¿Maternitats complexes? Només s’han de llegir les molt ombrívoles ‘La filla fosca’ i ‘Els dies de l’abandonament’, dos llibres que van precedir ‘L’amiga genial’.

Nàpols, ciutat sense llei 

Ferrante explica en una d’aquestes entrevistes que rarament concedeix per correu electrònic: «Durant molt temps vaig veure la ciutat on vaig créixer com un lloc on en tot moment em sentia en perill. Vaig fugir-ne quan vaig poder». L’exotisme neorealista napolità va funcionar molt bé als Estats Units, on va tenir lectors com Jonathan Franzen i Hillary Clinton, que van ser alguns dels valedors principals en aquell mercat que va encunyar l’eslògan la ‘Febre Ferrante’. Nàpols ha sigut concebuda per l’autora com un lloc on no hi ha fronteres entre la legalitat i la il·legalitat, cosa que necessàriament modela la vida dels seus personatges. Per la seva antiga editora, la italiana Silvia Querini, a ‘La vida mentidera dels adults’, que relata l’amarg despertar en la hipocresia social de la nena protagonista, un personatge com el de l’àvia Vittoria «és difícil que apareixi a cap altre lloc d’Itàlia».

L’amistat (entre dones)

La relació d’amistat entre dones sempre està a un pas de convertir-se en una tòxica rivalitat. Aquest tema, en el qual no esperin una abraçada de reconciliació final d’amigues ‘forever’, és la columna vertebral de la tetralogia. Zadie Smith, una altra de les seves grans admiradores, comenta que en les seves novel·les «l’amistat femenina és molt peculiar i molt rica i està plena de matisos. L’enveja n’és un component molt fort, perquè en el sistema capitalista som les dones les que estem més atrapades. Consumim més que els homes i això fa que estiguem contínuament comparant-nos i valorant qui té més o menys».

El misteri com a esperó

¿Ferrante escriu ‘thrillers’? És clar que no, però se serveix de l’ocultisme, del misteri, per posar a rodar les seves històries. Els lectors faran bé de no confiar en el que els expliquen les narradores que deformen la realitat segons el seu punt de vista. A més, l’habilidosa autora reserva una petita sorpresa gairebé en cada capítol. Diu Querini: «En les novel·les de Ferrante, la mentida, en el sentit que li dona Nietzsche –la veritat no existeix– és consubstancial al que es narra». I la seva traductora al castellà Celia Filipetto assegura que l’autora és «una experta en absències i desaparicions».

La fórmula de l’èxit

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

¿Per què agrada tant Ferrante? No és en absolut una estilista, però sí una narradora d’històries que es val d’estratègies antigues i solvents. La seva traductora apunta a la utilització de capítols curts «amb una prosa que avança veloç, implacable». I afegeix: «D’aquesta manera, quedem literalment atrapats en la història».

Per Filipetto, una de les claus de la seva escriptura la trobem en el seu llibre assagístic ‘La frantumaglia’. En un passatge, l’autora italiana comenta que de jove «llegia novel·letes, drames d’embolics i traïcions que li van causar unes emocions indelebles i reivindica que cal posar a treballar aquest soterrani de l’escriptura, perquè l’ànsia del relat va créixer també allà, no només en els clàssics». En fi, aquí hi ha la fórmula per crear un bon ‘page-turner’, els llibres que t’obliguen a continuar llegint perquè vols saber-ne més. Però no tothom sap fer-ho com Ferrante.