Tornada a Manderley

En els dies del confinament, la nostra majordoma, la senyora Danvers, va adquirir l’hàbit de posar-se unes gotetes de làudan en el te. «És pels nervis», diu, perquè la devora l’ansietat –només s’ha de veure– des que va saber que Netflix es disposa a estrenar una versió nova de ‘Rebeca’, just aquest any fatídic en què la pel·lícula de Hitchcock ha complert 80 primaveres... Permeti aquí l’improbable lector un parèntesi: a hores d’ara, haurà percebut ja que a l’Hotel Cadogan se’ns ha albergat el millor de cada casa, de manera que, quan Daphne du Maurier va acabar la novel·la, el 1938, la senyora Danvers, «vestida de negre de cap a peus, de pòmuls sortints i grans ulls enfonsats», va fer el seu farcell i va anar a parar amb la seva espectral presència a aquest noble establiment per fer-se càrrec del cos de casa.

Només per fastiguejar-la, la resta del servei, que la vam patir tant o més que la segona ‘missis’ De Winter (Joan Fontaine), estem desitjant que arribi la data de l’estrena, el 21 d’octubre, per acomodar-nos en el quarto de la planxa amb les crispetes i escoltar de nou la frase talismà, la clau que obre el reixat de la imponent mansió: «Ahir a la nit vaig somiar que tornava a Manderley». ¡Ah, quina atmosfera va aconseguir Du Maurier! La pluja, els senders flanquejats d’azalees i rododèndrons, el bosc espès i el rugit del mar contra els penya-segats de Cornualla. Ens intriga sobre manera si Kristin Scott Thomas estarà a l’altura de la primera actriu a encarnar la senyora Danvers (Judith Anderson). I sobretot, pel nostre natural novel·ler, constatar la suposada fidelitat al text de la segona versió, que Hitchcock, forçat pels censors de Hollywood, va haver d’esquivar una mica; diguem que ‘va suavitzar’ l’original, fent bona Rebeca, difuminant-ne l’ardor sexual.

En l’eternitat, durant les tardes de tardor, ens hem fet molt fans de Du Maurier. Els senyors del mentó dret la van menysprear per escriure «històries per a dones», de color rosa intens, però rere els collarets de perles, després d’aquesta careta de porcellana anglesa, s’oculta un món molt gòtic, ple de plecs, i un profund coneixement de la psicologia i els racons foscos del desig. En els últims anys, l’editorial Alba ha recuperat les imprescindibles ‘La posada Jamaica’ i ‘Mi prima Rachel’. No hi cabem de contents.

Notícies relacionades

Billie Eilish, en el seu propi món

Quan els artistes parlen de política (i la fan grossa)