El Prado viatja a l'epicentre de la misogínia artística

Dones prostituïdes, dones humiliades, dones utilitzades com a objecte de desig carnal, dones mandroses, dones decoratives, dones que són males mares. Durant bona part de la història de l’art s’ha codificat la dona com a al·legoria de tots els vicis possibles. El cànon patriarcal s’ha esforçat a perpetuar aquesta imatge, però és moment de remoure tots aquests fonaments i emprendre una revisió profunda d’aquesta herència des d’una perspectiva crítica.

És precisament el que pretén el Museu del Prado amb ‘Invitadas. Fragmentos sobre mujeres, ideología y artes plásticas en España (1833-1931)’, la primera gran exposició temporal organitzada després de la seva reobertura del museu el 6 de juny (s’hauria d’haver inaugurat el 30 de març) i que té com a objectiu reflexionar sobre el paper de la dona i els diferents rols que va exercir en el sistema artístic espanyol des del regnat d’Isabel II fins al del seu net Alfons XIII.

Autocrítica

Es tracta d’una mostra única i autocrítica, ja que el mateix museu es qüestiona a si mateix, posant en evidència de forma clara moltes de les xacres misògines que arrossegava la seva col·lecció. Per a això han buscat en el fons dels seus arxius, han restaurat obres que van ser desdenyades en el seu moment i n’ha posat en context d’altres que fins al moment no havien sigut discutides.

El títol de l’exposició fa referència al paper secundari que ha tingut la dona en les arts plàstiques. Mentre els homes eren els amfitrions, elles eren les ‘convidades’, i no tenien poder per decidir pràcticament res. El sistema les apartava, no podien accedir a la mateixa educació i si arribaven a pintar se les subcategoritzava com una cosa a part, sent víctimes d’una política cultural per part de l’Estat dominada pel sexisme.

La mirada dels homes

‘Invitadas’ posa de manifest no només la hipocresia i el cinisme amb què es tractava les dones artistes (l’estatus estava determinat per la política d’adquisicions i els certàmens públics, en què no arribaven a participar), sinó també la forma en què es representava l’univers femení des de la mirada dels homes. Des d’aquests dos eixos ha treballat l’equip comissariat per Carlos G. Navarro, que ha declarat que «es tracta d’un viatge que fa el museu a l’epicentre de la misogínia de la mà d’obres que guarden com a testimoni la mentalitat i la ideologia de l’Estat durant el segle XIX».

No és la primera vegada que el Museu del Prado posa en el focus el rol actiu de la dona en l’art. El 2016 va dedicar una retrospectiva a Clara Peeters, pintora flamenca pionera en el camp de la natura morta, i l’any passat es va encarregar de posar en relleu les figures de les renaixentistes Sofonisba Anguissola i Lavinia Fontana. No obstant, el director de la pinacoteca, Miguel Falomir, ha reconegut que ‘Invitadas’ suposa un pas més enllà, tant pel seu complex desplegament (133 obres d’art dividides en 17 seccions a les sales A i B) com pel seu punt de vista conceptual. «La seva línia és coherent, historiogràfica i feminista», ha manifestat. «No es tracta d’opinar, es tracta d’evidenciar».

Reines boges i dones extraviades

L’exposició s’obre amb un quadro pràcticament destruït de la pintora Concepción Mejía de Salvador, en el qual el temps, l’abandonament i la falta de cures ha fet efecte després d’haver passat d’un lloc a un altre sense que ningú mai li hagués fet cas. Una bonica metàfora de tot el que veurem a continuació.

Per exemple: reines considerades ‘no assenyades’ perquè no poguessin governar (‘La reina Juana la Loca reclosa a Tordesillas amb la seva filla, la infanta Catalina’, de Francisco Pradilla), motllos patriarcals sobre la virtut femenina (‘Càstig’, de Tomás Muñoz Lucena), adoctrinaments i paternalismes diversos (‘La rebel’, d’Antonio Fillol), missatges moralitzants sobre les «dones extraviades» (‘¡Desgraciada!’, de José Soriano Fort), la maternitat a judici (‘El preu d’una mare (a millorar la raça)’, de Marceliano Santa María Sedano), nus gratuïts, fins i tot de nenes, amb una mirada clarament pedòfila (‘Crisàlide’, de Pedro Sáenz Sáenz) o els maniquins de luxe de Raimundo de Madrazo (‘Aline Masson amb mantellina blanca’).

Disciplines ‘menors’

Notícies relacionades

Uclés guanya el Nadal amb una carta d’amor onírica a Barcelona

Les lectures més esperades per al 2026

D’aquí passem a l’obra de dones en disciplines que en aquell moment es consideraven menors, com la miniatura, la fotografia, el bodegó de la virtuosa María Luisa de la Riva o la ‘còpia’, que es va convertir, en l’activitat essencial de moltes de les pintores amb talent, com és el cas de Rosario Weiss o Emiliana Carmena.

També trobem dones que desafien al sistema, com María Antonia Bañuelos, que va acabar obtenint reconeixement a París i de la qual podem veure el seu magnífic oli ‘El despertar d’un infant’. Es tanca el recorregut amb Elena Brockman (‘Pas d’una processó pel claustre de San Juan de los Reyes, Toledo’), Aurelia Navarro, que van tancar en un convent per ser massa agosarada (‘Nu femení’) o María Roësset Mosquera i el seu ‘Autoretrat de cos sencer’, en què per fi una dona pot mostrar-se a si mateixa per complet tal com és.