'Rifkin's Festival': somieig cinèfil

¿Woody Allen sempre parla del mateix? Cert. ¿Les seves fixacions de cinèfil són les de sempre, amb Fellini i Bergman al capdavant? També, però si sempre li han agradat tant, ¿per què ha de canviar ara? Quan roda en una ciutat que no sigui Nova York, ¿fa el més semblant a una visita turística pels carrers de Barcelona, París, Londres, Roma i ara Sant Sebastià? Sí, però sempre hi ha un motiu argumental perquè sigui així. ¿La il·luminació del seu últim film és més mediterrània que cantàbrica? També és veritat, però, tot i que expliqui històries molt reals, el cine d’Allen sempre ha tingut alguna cosa de somieig.

‘Rifkin’s festival’ és una delícia tardoral, una pel·lícula en la qual Allen parla del cine que li agrada i el que no li agrada, de les relacions afectives, de les contradiccions de l’amor, del cine i la vida. L’acció s’esdevé en un certamen cinematogràfic, una simple excusa, un lloc emocional abans que geogràfic, per ubicar els seus eterns dubtes metafísics. Les cites (a ‘Ciutadà Kane’, ‘El ángel exterminador’, ‘Jules y Jim’, ‘Ocho y medio’, ‘El setè segell’, ‘Al final de l’escapada’, ‘Persona’, ‘Maduixes silvestres’ i ‘Un hombre y una mujer’) són molt evidents, però també ens diuen molt sobre la fidelitat d’Allen a uns conceptes. Hi ha molt respecte quan reconstrueix moments bàsics d’aquests títols, però quan també parodia i fina ironia: l’aparició de la mort del famós film de Bergman ens torna a l’Allen de ‘Com acabar una vegada per sempre amb la cultura’.