La georgiana 'Beginning' arrasa a Sant Sebastià amb millor pel·lícula, direcció, guió i actriu

L’aclaparadora victòria aconseguida aquesta nit per ‘Beginning’ al Festival de Sant Sebastià (millor pel·lícula, direcció, actriu i guió) és la crònica d’un triomf anunciat. La pel·lícula va arribar al certamen precedida de bona fama, gràcies tant a la seva inclusió en el programa del Festival de Cannes 2020 –que, recordem, mai es va arribar a celebrar– com pel premi de la crítica que va obtenir després del seu pas pel de Toronto, i una vegada aquí va demostrar que aquesta reputació feia curt. Des de la seva projecció dimarts passat, a gairebé tots els membres de la crítica els va quedar clar –i als que no, només se’ls pot dir una cosa: sempre sou els mateixos– que la competició s’havia acabat; cap de les aspirants a la Concha d’Or presentades abans estava a la seva altura, i cap de les que quedaven per presentar ho estaria.

‘Beginning, recordem, és una opera prima però al veure-la ningú ho diria. Dirigida per la georgiana Dea Kulumbegashvili –tot apunta que aviat estarem tan familiaritzats amb el seu cognom que fins i tot serem capaços de pronunciar-lo–, retrata una dona pertanyent als Testimonis de Jehová que viu oprimida pel seu marit i per una societat que no accepta la seva religió i que, fuetejada pels dubtes sobre la seva identitat i la seva fe, arriba a convèncer-se que l’única manera de vèncer els seus dimonis –o, potser, de vèncer el Dimoni en persona– és provar la seva lleialtat a Déu amb rotunditat bíblica. I mentre contempla la seva protagonista, la pel·lícula transita amb fermesa aclaparadora la fina línia que separa el retrat realista de la paràbola religiosa, i en tot moment aconsegueix dotar fins i tot les escenes més aparentment tranquil·les d’un clima asfixiant de tensió i amenaça.

Interpretació demolidora

Hi haurà qui es pregunti si donar-li quatre premis a un mateix festival a un mateix títol no és recompensar-lo de forma exagerada, i resulta legítim fer-ho perquè, al cap i a la fi, és molt possible que en tota la història prèvia d’aquest certamen cap altra pel·lícula hagi aconseguit una gesta semblant –potser la Viquipèdia digui el contrari–; en qualsevol cas, això seria assumir que alguna de les altres competidores era més mereixedora d’algun dels guardons que ‘Beginning’ s’ha emportat i, per tant, desafiar l’evidència. Perquè cap altra exhibeix un treball d’escriptura tan precís com el de la mateixa Kulumbegashvili i el seu coguionista Ratia Uneli, tota una lliçó d’economia en la narració i la construcció de personatges i atmosferes, i cap altra inclou una interpretació tan demolidora per part d’una actriu com la d’Ia Sukhitashvili, exemplar per la contenció i la subtilesa amb què externalitza un turment interior. No és sobrer lamentar, en tot cas, l’escassetat de papers femenins de relleu que el certamen ha tingut aquest any.

Poques pegues poden posar-se-li al títol triat com a guanyador del Premi Especial del Jurat. Dirigit per Julien Temple, el documental ‘Crock of Gold’ no fa una sola aportació artística al gènere de la no-ficció; però la personalitat del seu objecte d’estudi, el músic Shane MacGowan, és tan fascinant que es basta per justificar el guardó; en realitat, el més assenyat hauria sigut donar-li directament a ell. En tot cas, l’única decisió qüestionable de les que ha pres el jurat presidit pel cineasta italià Luca Guadagnino és la d’atorgar la Concha de Plata a la Millor Interpretació Masculina al quartet protagonista d’‘Another round’, la nova pel·lícula del danès Thomas Vinterberg.

Tramposa i irritant

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

En primer lloc, perquè inevitablement significa el menyspreu de la feina actoral més arriscada, complexa i aconseguida de tots quatre, la proporcionada per Mads Mikkelsen; i en segon lloc perquè suposa la inclusió al palmarès d’una de les pel·lícules més tramposes i irritants entre les que aquest any aspiraven a premi, que utilitza una premissa argumental pretesament provocativa –quatre professors d’institut decideixen incrementar el seu consum d’alcohol per tal de viure i treballar millor– per oferir un missatge –beure de més mata– propi d’un anunci de la DGT.

Es tracta, en tot cas, d’una petita taca en el palmarès que de cap manera desvia l’atenció de tot el que el festival de Sant Sebastià ha aconseguit aquest any. En primer lloc, ha aconseguit oferir una competició de qualitat semblant a la d’edicions anteriors malgrat la pandèmia –no està clar si això és un elogi de la programació d’aquest any o una crítica a les d’anys previs, però aquest és un altre tema–, i demostrar que sens dubte hi ha formes segures d’anar al cine sense deixar entrar el virus. I en segon lloc, per descomptat, ha certificat la irrupció en el panorama cinematogràfic d’una directora de talent devastador. El dit: vagin practicant la pronunciació del seu cognom.