ESTRENES DE CINE
L'Àfrica em mata
El director Esteban Crespo estrena 'Black Beach', un 'thriller' amb tocs almodovarians que intenta retratar les contradiccions del continent negre des de la mirada europea
zentauroepp55086400 icult200924170423
Quan tenia 25 anys, el madrileny Esteban Crespo va treballar com a arquitecte a Guinea Equatorial muntant un parc nacional. Des d’aquest moment es va enamorar de l’Àfrica negra. A més d’uns quants documentals a Namíbia o Botswana, Crespo va firmar el curtmetratge ‘Aquel no era yo’, que va ser nominat als Oscars i va guanyar el Goya el 2013. Tractava sobre un nen soldat i una cooperant espanyola.
Després de la seva ‘opera prima’ ‘Amar’, ara a ‘Black Beach’ s’encarrega d’ampliar molts dels temes que sempre li han interessat sobre els vincles contradictoris que els europeus tenen amb el continent africà, i utilitza el protagonista que interpreta Raúl Arévalo, Carlos, com una mena d’‘alter ego’ que reflecteix de quina manera l’idealisme i el compromís de joventut es van perdent pel camí. La seva tornada al país on de jove va estar col·laborant, i fins i tot es va enamorar, li provocarà un enorme impacte a l’adonar-se’n de la precarietat, la repressió i la total desprotecció en què es troben els seus habitants. També es retrobarà amb l’Ale (Candela Peña), que s’ha mantingut fidel a les conviccions que ell va deixar enrere oblidant-se per complet de l’activisme humanitari per centrar-se a guanyar diners.
Un continent transformador
«Jo vaig viure tres vides a Guinea Equatorial», diu Crespo. «D’una banda t’apassiones amb el lloc, però també t’enfrontes a les dificultats per les que travessen de manera molt directa. Això et fa relativitzar molt els teus problemes, les coses que t’importen a Espanya allà són totalment secundàries. L’Àfrica et transforma i aquest sentiment havia de ser a ‘Black Beach’».
El títol de la pel·lícula fa referència a una presó real en què els presos viuen en condicions lamentables, on s’entra però mai se’n surt, i on el protagonista haurà d'anar a salvar el seu antic amor de joventut. El que semblava un simple tràmit de la multinacional en què treballa el Carlos per aclarir la desaparició d’un dels seus treballadors es convertirà en un complicat entramat d’interessos econòmics i polítics. La pel·lícula ens porta de la misèria del carrer als fils que es mouen a les Nacions Unides, i que passen per la corrupció d’un sistema dictatorial i els privilegis dels empresaris sense escrúpols. «El que més m’interessava era anar del macro al micro. A la pel·lícula hi ha un ecosistema d’injustícies socials i volia analitzar com repercuteix això en les persones».
Un tema de moda
En els últims anys, el cine espanyol ha començat a mirar al continent africà des de diferents perspectives. ‘Adú’, de Salvador Calvo, ‘El viatge de Marta’, de Neus Ballús, o ‘A este lado del mundo’, de David Trueba, aborden la immigració i la posició que el ciutadà mitjà pren davant aquesta problemàtica. «Fa 20 anys, quan jo volia fer una pel·lícula allà, als productors no els interessava invertir-hi, no era un tema de moda. No obstant, ara hi ha una sensibilitat diferent al respecte».
Per a Crespo, la clau està en una qüestió bàsica: fins a quin punt un és capaç de mullar-se. Però no només es tracta de prendre consciència de la situació, sinó de posar fil a l’agulla perquè les coses canviïn. Per això el protagonista, Carlos, haurà de posar en una balança la seva vida plena de privilegis o llançar-se a destapar totes les maquinacions entre el govern i la seva empresa, que inevitablement el condemnarà a l’exili i a una vida a l’ombra. «De vegades fer justícia pot posar en perill la teva pròpia vida», diu Crespo.
Una mica de melodrama
Notícies relacionades‘Black Beach’ juga amb diferents gèneres. El director la defineix com un ‘thriller’ que amaga dins un melodrama almodovarià. Hi ha fills secrets, relacions mare-fill molt recargolades, traïcions d’allò més variades i molt sentiment de culpa.
La pel·lícula es va rodar entre Ghana, Gran Canària, Brussel·les, Toledo i Madrid durant vuit setmanes. Crespo no volia fer una pel·lícula de bons i dolents, sinó oferir una mirada inquisitiva a través d’un gresol de perspectives sobre un territori nihilista marcat per la desesperança i en què el sentit de l’ètica se situa en primer terme.
