'Pinocho': l'essència sinistra del conte

Pinotxo, la marioneta que volia ser un nen de veritat fa més d’un segle que s’ha convertit en una icona de la cultura popular. Carlo Collodi va escriure un conte moral per parlar de les contradiccions de la nostra naturalesa i sense proposar-s’ho va fixar en l’imaginari col·lectiu la representació gràfica del que significa dir una mentida. Simbolitza el camí d’aprenentatge i la seva duresa. En Pinotxo és un rebel que sempre pren el camí equivocat i, a causa de les seves equivocacions, descobrirà tot un catàleg de misèries que adornen l’ésser humà, des de la traïció fins a l’explotació. 

Ara, Matteo Garrone recupera aquesta figura fonamental de la tradició literària infantil per acostar-la als seus orígens, que mai no han sigut precisament amables, i desterrar la imatge endolcida que va oferir Walt Disney en el seu clàssic d’animació. Per això, la seva reinterpretació d’en Pinotxo ens acosta a les il·lustracions d’Enrico Mazzanti que pertanyien a l’edició original, tornant-li a la història la seva essència sinistra. 

Notícies relacionades

Oriol Broggi passa el testimoni amb ‘Refugi’

El món que deixarem als fills

Si amb Gomorra es va convertir en el màxim exponent del nou realisme italià, a partir d’‘El cuento de los cuentos’ el director va utilitzar la fantasia i l’essència macabra de les faules per parlar de manera metafòrica d’alguns dels mals de la nostra societat. La seva versió d’en Pinotxo ens endinsa en un univers en el qual es barreja la màgia i la misèria, tant econòmica com moral, i aconsegueix una cosa tan complexa com acostar-nos al relat com si el veiéssim per primera vegada. Cada episodi del trajecte del personatge és ple de troballes i, tot i que en un primer moment resulti grotesca la caracterització dels personatges a través d’un maquillatge protètic, el cert és que l’estranyesa es dissipa al llarg d’aquest viatge iniciàtic en el qual batega la tristesa i la solitud.

Les imatges d’en Pinotxo són crues, però tenen cor, òrgan del qual manca el protagonista i que a poc a poc anirà desenvolupant al descobrir el que significa l’afecte. Garrone compon una preciosa pel·lícula al voltant de les carències afectives i ho fa a través de la mirada d’un nen que busca trobar la seva identitat i d’un avi, en Geppetto, que gràcies a Roberto Benigni adquireix una fragilitat estremidora.