Maria Arnal i Marcel Bagés captiven en el Mercat de Vic

Per a temps dolents, detonació de talent i cançons com llampecs, que invoquen la grandesa de l’esperit i ens fan alçar la mirada buscant la línia de l’horitzó: les de Maria Arnal i Marcel Bagés, que aquest dijous van obrir per avançat un 32è Mercat de Música Viva de Vic que serà estrany i endimoniat, però que no renuncia a la més alta expressió de l’art. Tremenda sacsejada amb la sessió d’aquest duo en creixement exponencial, tant amb les cançons d’estrena com amb el renovat ‘punch’ de les ja conegudes.

El Mercat no podia aquest any «llançar la tovallola», com van indicar el regidor Tito Roca i el director de la mostra, Marc Lloret, en els parlaments d’obertura. Es van disposar quatre càmeres a la sala 2 del teatre L’Atlàntida, subjecta al 50% d’aforament, per gravar el concert, que s’emetrà diumenge (22.00 hores) en ‘streaming’ i al canal 33. Valdrà la pena connectar-s’hi per atendre aquesta proposta d’alta volada, que es va preestrenar a Vic amb els ‘tempos’ executius una mica trastocats, efectes d’aquesta Covid-19 que ha desbaratat tantes agendes: l’àlbum d’Arnal i Bagés encara no s’ha acabat, el seu títol és desconegut i també la seva data d’edició, tot i que s’espera sigui en els pròxims mesos. Un altre avenç tindrà lloc en el ‘showcase’ (presencial i virtual) del dissabte 19 al Sónar +D CCCB.

Indústria i harmonia

Però no hi va haver senyals de precipitació en el concert, que en poc més d’una hora va recórrer deu cançons, cinc de les quals eren noves. Material que ens va mostrar Arnal i Bagés aferrats a la textura electrònica, amb ‘beats’ secs i traços industrials, en confluència amb celestials capes d’harmonies vocals, subministrades a L’Atlàntida (no al disc) per Marta Torrella i Helena Ros, el duo Tarta Relena.

El llenguatge sonor va bascular entre la fredor digital, en tensió subterrània amb les dues guitarres elèctriques (l’altra la va manejar el coproductor, David Soler), la profunditat màgica de les veus (es diria que búlgares) i la fermesa diàfana, sustentada en la tradició de la cançó popular, de Maria Arnal. Pol·lució de l’ultramon, embolcallada en electricitat estàtica, en cohabitació amb la puresa vocal i un bri de folklore en el cant, fins i tot sense arribar al melisma. D’allà van sortir les peces novíssimes que van trencar el gel: ‘Milagro’, amb el seu ‘crescendo’ cotonós, i ‘Ventura’, muntada en una tornada invasiva amb fusta de ‘hit’.

El retorn de la Sibil·la

Una vegada traslladats a aquesta benvinguda, Maria Arnal, de blanc virtuós i descalça, ens va confessar la seva perplexitat existencial i va reconèixer que els conflictes no estaven només a dalt de l’escenari: «Ser públic avui dia és dificilíssim». Fa quatre anys, el duo presentava al Mercat el seu segon epé, ‘Verbena’, va recordar. Com hem canviat. I va procedir a abordar una altra peça d’estrena, aquesta adaptada, ni més ni menys que el ‘Cant de la Sibil·la’, drama litúrgic medieval apocalíptic, avui llegible en clau humanista i ecologista. Mantra monocord a tres veus en versió reduïda a tres minuts (la peça pot superar els 20), que sintonitza amb el tema, que sembla embolcallar l’àlbum: els desafiaments en temps intranquils.

La progressió d’Arnal i Bagés es va manifestar també en els nous tractaments dispensats als seus clàssics: ‘La gent’, devastadora amb el seu trànsit del gemec al ‘loop’ postpunk, i la pletòrica ‘A la vida’ (Ovidi Montllor), el triomf de l’acord major. I a ‘Cançó total’ i ‘Tú que vienes a rondarme’, amb més bombo i més pressió. Es van integrar en un concert compacte, que en el tram final va reservar dues primícies més: ‘Tras de ti’, traient punta a la fonètica entre onades sintètiques, i ‘Fiera de mí’, la més pop i més solta del paquet, destinada, va dir Maria Arnal, a fer-nos «ballar el cervell» a falta d’opcions més físiques. Difícilment aquest Mercat podria començar millor.