Explotació i abús de poder segons Kontxalovski

La nit del 25 de febrer de 1964, hores després de proclamar-se campió del món dels pesos pesants i dies abans d’adoptar el nom de Muhammad Ali, Cassius Clay va passar hores en una habitació d’hotel amb l’estrella del soul Sam Cooke, el jugador de futbol americà Jim Brown i l’activista Malcolm X. Ningú sap el que van fer allà dins però ‘A night in Miami’, presentada aquest dilluns a la Mostra de Venècia fora de concurs, dona per fet que van discutir sobre alguna cosa que els concernia als quatre: l’opressió que l’home negre patia als Estats Units i les diferents formes, sovint antagòniques, de lluitar-hi en contra. 

Dirigida per l’actriu Regina King (Watchmen), ‘A night in Miami’ no es molesta a ocultar el seu origen teatral, i això explica que transcorre a la manera d’una successió de discursos en què els personatges lluiten per les seves respectives postures. Dit d’una altra manera: és una pel·lícula més aviat rígida i excessivament didàctica. Malgrat això últim, això sí, King no sucumbeix a la temptació d’utilitzar el text com excusa per recordar-nos que el racisme continua existint. Al cap i a la fi, ¿quina falta fa?

El mestre Konchalovski

Notícies relacionades

Jujol brillarà als actes de BCN com a capital de l’arquitectura

‘Sirat’, triada per l’Acadèmia per anar als Oscars

Per la seva banda, la pel·lícula amb què el mestre rus Andrei Kontxalovski competeix una vegada més pel Lleó d’Or, ‘¡Queridos camaradas!’, també és un drama d’època inspirat en fets reals i també parla de formes d’explotació i abús de poder que continuen vigents cinc dècades després; aquí, en concret, l’assumpte són els assassinats, en mans de les autoritats soviètiques, de 26 civils que el juny de 1962 es manifestaven a Novotxerkassk per protestar pel desproveïment i les pujades dels preus.

En tot cas, Kontxalovski no mira de ser un al·legat sinó que funciona com una investigació procedimental, i no posa el focus entre les víctimes sinó entre els qui sobre el paper són els perpetradors; de fet –i potser aquesta sigui la més gran de les seves diverses virtuts–, ‘¡Queridos camaradas!’ aconsegueix que empatitzem amb buròcrates, amb oficials de la KGB i fins i tot amb generals de l’Exèrcit, tots ells atrapats en un aparell estatal laberíntic i aclaparador, probablement no tan diferent del que Vladimir Putin maneja en l’actualitat.